Costa d’entendre i pair com hem desaprofitat un altre «match point», ja en portem quatre en massa poc temps: el del 9N del 2014, el del 27S del 2015, el del 1O del 2017 i el del 21D del 2017. I no sé si en tindrem cap més gaire aviat. Al 9N la claudicació va ser prèvia, de seguida es va córrer a anunciar que era un Referèndum no vinculant i va ser el primer que es va declarar a la roda de premsa posterior, és alliçonador com el temps ens fa veure la inutilitat del gest de concòrdia, a Artur Mas li tenen embargat el patrimoni el Tribunal de Cuentas , aconsellat casualment per un dels germans d’Aznar, una cosa sorprenent al paradís de la separació de poders i de la meritocràcia canyí, oh sorpresa!- . Al primer d’octubre va ser diferent, igual que el 3 d’octubre, es va mantenir la farsa fins al darrer moment i quan tocava defensar-ne els resultats, els que tripulaven el govern van marxar, uns a l’exili i els altres a lliurar-se diligentment als botxins, ningú ha explicat encara què vàrem fer exactament l’1 d’octubre. O què va ser el 27 de setembre?, i l’anunci voluntariós i poruc del 10 d’octubre? i la proclamació de fireta del 27?. La rematada del 21D, acatant el 155 ignominiosament, i per si no fos suficient no plantejant el repte i la revenja en obert -aquí era on havíem d’aplicar i declarar solemnement la lògica plebiscitària i anunciar-la a tort i a dret-, i ens vam dedicar a fer equilibris inversemblants, amb un joc de sobreentesos i mitges veritats davant el desconcert de tots. Hem acabat consagrant una desfeta inexistent que a més ha sublimat tota la lluita al recurs merament simbòlic: l’espai lliure de Brusel·les, el Consell per la República o els CdR, que han passat de Comitès de defensa del Referèndum a Comitès per la defensa de la República i ara ja tornem al born.
La veritat és que molta gent pateix, sempre seran masses, políticament en destaquen els empresonats, els represaliats i les seves famílies, segrestats pel Règim putrefacte del 78-155 i també la gent a l’exili, que hi són per evitar ser empresonats. Em mereixen tot el respecte i la solidaritat, però convindria separar una cosa de l’altre, el seu grau d’efectivitat i capacitat de resolució en aquesta fase ha estat molt més que qüestionable, i tot just ara es comença a sentir un reconeixement clar dels errors comesos, començant per la suspensió de la declaració d’independència del 10 d’octubre. Empatitzo més amb qui ha tastat el bastó i opta per allunyar-se’n, per exemple el conseller Mundó, o amb qui se’n va desmarcar a temps per no compartir l’objectiu i/o el mètode, com l’ex-conseller Santi Vila i tants d’altres. De fet em fan posar de mala llet els qui s’entossudeixen a ser a primera línia però que consagren la seva acció a fer recular als que volen avançar, perdoneu però és com veig o com em sembla que actuen la majoria del PDCat i part del que ha quedat d’ERC. Crec que amb aquesta actitud claudicant no podem anar enlloc i potser sí que toca que tornin a haver-hi eleccions, però que qui hi hagi a primera fila parli més clar i deixem-nos de sobreentesos i de simbolismes de fireta, aquesta va ser la base de l’hegemonia del tant enyorat Pujolisme, no pas per mi, on durat lustres van ser hegemònics els sobreentesos i els simbolismes; només espero que ara ja no coli, ni el simbolisme de pa sucat amb oli ni amb cols de Brusel·les.
Demano claredat, crec que ens la mereixem, si hi ha qui creu que la independència no és possible sense un pacte previ amb l’Estat espanyol, que es digui clar, que s’expliqui el full de ruta i en quin termini es veu factible, o que expliqui quina és la sortida que es veu. Crec que hem mostrat suficient maduresa perquè no ens protegeixin de les veritats amb falsos paternalismes que amaguen incompetències i incongrüències flagrants. Si defensar el que es va votar el primer d’octubre implica sortir de la Unió Europea, i anar a parar a l’EFTA per exemple, doncs es diu, i que sigui el poble el que decideixi què fer. El que no acceptaré és que qui ha claudicat ens vulgui alliçonar de la impossibilitat de la via unilateral, quan es planteja aquest tipus de desafiament cal anar fins al final i cert, es pot perdre, però no sense presentar batalla. Estaríem en una posició ben diferent amb l’autonomia suspesa i amb la declaració explícita d’un estat d’excepció, no com l’encobert que tenim ara. Tant de bo es trobi una solució a aquest terrabastall, sense renunciar a res del que portem defensant tant de temps.
loflabiolaire 