data: 17/04/2020 (versió resumida en esborrany)
“Desmuntant les fake news d’Estat”
En aquest darrer article resumirem els aprenentatges i volem posar al descobert unes quantes notícies falses (fake news) que el govern de l’Estat ha escampat al voltant del COVID-19. Mostrarem que hi havia un 85% més de defuncions per COVID-19 que no estaven comptabilitzades. També demostrarem que el brot de l’epidèmia no ha acabat i que l’Estat Espanyol és, malauradament, el territori amb més mortalitat per COVID-19 del món, i acabarem explicant que hi havia altres maneres possibles d’afrontar l’epidèmia, com molts altres països han fet i estan fent. Per argumentar tot això ho farem amb dades oficials proporcionades pels propis governs, que analitzarem detingudament a partir de gràfiques.
1.- Comencem per la gràfica de defuncions diàries per COVID-19 a Catalunya. És una gràfica d’elaboració pròpia creada a partir de les Notes de Premsa diàries del Departament de Salut respecte al COVID-19 [1] (*).
D’aquesta Figura 1 en destacaríem dos aspectes, en primer lloc la densitat de defuncions per 100.000 habitants del pic de l’epidèmia, de les més altes del món, oscil·lant entre 4 i 6 defuncions per 100.000 habitants diàries, amb el trist consol de rucs que a Madrid estan encara pitjor; segons les darreres estimacions poden estar propers als 6-8. Ha quedat acreditat amb dades oficials que els morts declarats per COVID-19 cal incrementar-los una mitjana d’un 85%, que al conjunt de l’Estat pot correspondre a 1000 morts diaris amb pics de 1400. Declarar que això “no era més que una grip” o que “aquesta epidèmia no ha desbordat el sistema Sociosanitari” és una irresponsabilitat i una manca d’empatia davant molt patiment de tanta gent.
2.- L’altre falsa notícia que volem desmuntar és que l’epidèmia ha acabat o que està acabant, no ho sembla, malauradament pensaríem el contrari si llegíssim atentament l’informe del registre MoMo de Monitorització de la Mortalitat de l’Estat Espanyol [2], on es registren els morts per totes les causes i es fa seguiment d’epidèmies, del darrer informe setmanal de 13 d’abril en podem extreure la següent gràfica que es refereix a Catalunya i que mostrem a la Figura 2.
Del propi informe en traiem la següent capçalera: ” En Cataluña se estima un periodo de exceso por el sistema MoMo del 22 de marzo al 08 de abril de 2020“. Com volent dir que el brot epidèmic fort va acabar el 8 d’abril. Això és presumiblement fals com es pot veure a la Figura 1 anterior, on a la darrera lectura que correspon a 15/04 tornem a estar als mateixos valors del darrer pic de 30 de març. Remarcar aquí que a la gràfica MoMo hi tenim dues corbes sòlides, una de defuncions estimades en blau i una de defuncions observades en negre i una franja blava amb el marge de defuncions estimades que es podria considerar típic seguint les estadístiques d’altres anys des del 2008. La cua final s’ha remarcat una zona en vermell, perquè és bastant qüestionable que els registres siguin exactament els mateixos que a la Figura 1, com si a Catalunya des del 30 de març no hi hagués morts per cap més causa que per COVID-19, cosa que no sembla gaire probable. Aquesta inconsistència i sospita queda reforçada si es comparen els acabaments de corbes MoMo d’informes anteriors, tal com vàrem analitzar detingudament al primer article de la sèrie.
La tendència més probable és que es mantinguin el nombre de defuncions COVID-19 diàries entre 250-400 de mitjana una bona temporada, que quan és sumin les morts per altres causes encara poden donar un valor diari tipus MoMo superior, bastant per sobre dels valors esperats que tindríem en condicions normals (unes 150 defuncions diàries). Els experts diuen que es podria mantenir així si s’aconsegueix que no es torni a disparar el nombre de contagis, i que si es disparessin es tornaria a saltar a un escenari de desbordament, molt ràpidament tornant a 550 defuncions diàries o més a Catalunya, però amb el sistema Hospitalari molt més desgastat, que podria agreujar encara més la situació. Per entendre el col·lapse que ja hi ha hagut cal tenir en compte que les persones ingressades per COVID-19 que estan greus tarden uns 20 dies a tenir una alta hospitalària, i a més, que el nombre de places UCI que s’han pogut duplicar amb un gran esforç, no es pot pretendre que el sistema les mantingui en aquestes condicions indefinidament.
3.- Situació de l’epidèmia actualment a Catalunya
Per tot el que s’ha dit, la primera constatació és que l’epidèmia no és a la fase final a Catalunya. Això també ho podem veure a partir dels index de letalitat de la malaltia, ja que ens permeten deduir aproximadament el % de persones ja immunes al virus. L’index de letalitat l’extraiem de [3] de la sèrie de valors dels països que fan més tests (com Alemanya, Japó i Corea), en podem estimar un valor d’entre 0.8 i 2.8 %, i això implicaria que a dia 16 d’abril a Catalunya amb 7576 defuncions ens donaria un marge de 947.000 a 270.000 persones immunitzades, que correspondrien entre un 3,6% i un 12,7% de la població. Si per aconseguir la immunitat grupal a Catalunya caldria que entre un 50% i un 70% de la població adquirís anticossos, es pot deduir que estem tot just a l’inici de la corba. A la Figura 3 trobem representada l’evolució d’aquest % de població immune a partir del dia 11 de març de 2020, ja es veu que falta molt recorregut per arribar tant sols al 50% o 70% de la població, i que la velocitat amb la que s’hi arribi dependrà de les decisions polítiques que es prenguin i l’estrès que sigui capaç d’aguantar la societat i el Sistema Sociosanitari.
4.- Comparativa amb l’Estat i Madrid
Si es compara el percentatge de defuncions COVID-19 a Madrid, el primer epicentre de l’epidèmia, amb Catalunya i s’hi afegeix el de la resta de l’Estat Espanyol a banda, es pot veure quina ha sigut l’evolució dels % de contagis entre les diferents poblacions no superposades a les gràfiques de la Figura 5.
Es pot apreciar com els dies 18 de març i 30 de març van ser claus perquè l’epidèmia passés de Madrid a la resta dels territori, tal com vàrem veure a l’article III, majoritàriament a les Castelles i que en canvi el brot català sembla que ha evolucionat amb les seves pròpies dinàmiques, bastant relacionat amb el % de població que li correspon a l’Estat, excepte un parell de pics més sobtats al començament, el dia 17 de març i al cap d’un mes el dia 16 d’abril.
5.- Possibles estratègies per a gestionar la situació
Hi ha diverses estratègies possibles per a abordar una pandèmia d’aquestes dimensions a partir del punt en el que ens trobem en el territori de Catalunya, amb un percentatge entre un 3,6% i un 6.7% de la població immunitzada. Posarem els dos casos extrems i ja s’entén que poden canviar molt les condicions i estratègies a mida que apareguin nous recursos terapèutics, com per exemple medicaments que limitin la propagació del virus o vacunes que puguin immunitzar a grups grans de persones sanes sense emmalaltir. Qualsevol d’aquestes estratègies es pot aplicar en un territori concret, però perquè tingui èxit l’estratègia B cal una gestió territorial estricte per a les entrades i sortides de persones al territori i contemplar un tractament encara més fi en demarcacions territorials més petites, en funció de l’etapa i les fases de l’epidèmia a cada lloc.
A.- Immunitat Grupal
El primer que cal saber és que per assolir immunitat grupal cal que entre un 50% o un 70% de la població d’un territori adquireixi la immunitat passant la malaltia, sense vacunes disponibles i efectives és l’única manera. També cal saber que no tothom passa igual la malaltia: hi ha que ni té símptomes o són molt lleus i d’altres han d’ingressar a l’UCI. No es pot saber de què depèn que et passi una cosa o l’altre, per exemple se sap que la majoria d’infants la passen molt lleugerament. Però un cop passada la malaltia tampoc s’acaben els dubtes: un dels primers dubtes que es planteja és, “i quan temps durarà aquesta immunitat?” La resposta és que ningú ho sap, és un virus que s’ha estudiat molt intensament però durant molt poc temps i ningú pot garantir si la immunitat serà per uns anys, si només serà per uns mesos o què. L’altre dubte que es planteja és, “i quin cost tindrà això, deixarà afectacions permanents aquesta malaltia?” Tampoc es sap. Algú podria afegir encara, “i el virus quedarà esmorteït a l’estiu i si rebrotarà a l’octubre?”, algunes notícies no semblen indicar que sigui estacional [6]. Si a Catalunya hi ha 7,5M de persones i per tenir immunitat grupal en calen 50%-70% d’immunitzats, cal que passin la malaltia entre 3M i 5,2M de persones. Si a més tot sembla indicar que la malaltia té l’index de letalitat entre 0,8 i 2.8, això ens obre un ventall d’entre 24.000 defuncions per COVID-19, si estem de sort que l’índex és 0,8 i cal només un 50%, a 145.000 defuncions, si l’index és 2,8 i cal un 70% per a tenir la immunitat. Altres qüestions preocupants d’aquesta estratègia és l’estrès que aquest procés d’epidèmia faci sobre el sistema sanitari, perquè si es col·lapsa més encara hi haurà més defuncions causades pel COVID-19 de manera indirecta, perquè molta gent no podrà rebre les cures que rebia per les seves malalties o accidents i podrà ser fatal per a ells i per al sistema sanitari.
B.- Aturar la transmissió o frenar-la tant com es pugui
Una altra estratègia possible, que seria la que han aplicat a Corea del Sud, Japó i Alemanya i al conjunt del Centre d’Europa, seria restringir les entrades a un territori i posar-se a detectar i aïllar els nuclis d’infecció el més ràpidament possible. Aquesta estratègia implica fer molts tests de manera repetitiva, tenir molta vigilància amb les persones amb símptomes i actuar ràpidament sobre l’entorn ampli de contactes si es confirma la presència de virus a un lloc o persona, a banda que en paral·lel cal maximitzar les precaucions per evitar contagis, reforçant la higiene, portant mascaretes i limitant les sortides i el contacte social en general. A Corea, després de ser un dels primers focus d’infecció ha arribat a contenir la propagació del COVID-19, només 229 defuncions amb 11.000 contagis, en un país molt densament poblat de 56 M d’habitants. Aquesta estratègia també desgasta molt, però és l’única que pot evitar algunes morts perquè va retardant l’escenari A, amb l’esperança que mentrestant pugui aparèixer una vacuna o uns medicaments que ajudin a que el virus tingui menys capacitat de contagi o doni més protecció a les persones que han de conviure o tractar amb persones infectades.
Conclusions
Les podem resumir en tres conclusions principals:
1.- A Madrid hi ha hagut el brot més mortífer a nivell mundial de COVID-19, però es va decretar l’estat d’Alarma i el confinament parcial el dia 15 de març, uns 5 dies massa tard, ja que s’hauria d’haver fet un lockdown a Madrid abans, durant la primera setmana a partir del 15 de març la gent va seguir treballant o desplaçant-se a altres territoris veïns; no es va decretar confinament total fins al 30 de març i es va estendre al 9 d’abril, on es va tornar a aixecar. Això va comportar un efecte centrifugador de l’epidèmia als territoris veïns. Per sort aquesta actuació irresponsable no es va fer a Igualada i la Conca d’Odena en el cas català, on es va fer el possible per a bloquejar la més que probable difusió de l’epidèmia a territoris veïns. Criticar la mesura que es va fer a Igualada i no parlar del que s’hauria d’haver fet a Madrid és directament cinisme criminal.
2.- El problema de les defuncions COVID-19 no declarades a Residències de Catalunya és un problema que ha sortit a la llum a partir de les dades i la pressió per moltes bandes, però els protocols de recollida de dades d’epidèmies estàndards tenen les seves servituds, el que potser és més preocupant és que s’ha tardat massa a prioritzar una actuació coordinada com s’ha acabat fent a Catalunya. De les dades de defuncions de Madrid tenim un marge important de possibles COVID-19 no declarats, que farien incrementar les víctimes fins ara atribuïdes al COVID-19 entre un 85-95%. Per tant sembla que el problema de les Residències no era necessàriament un problema només català, i quan es tinguin dades es podrà saber si hi ha llocs on encara es va fer pitjor, com dèiem, això no hauria de ser un consol per ningú.
3.- Cal dir finalment que l’epidèmia no està acabant ja que cap de les dades ni les seves projeccions ho indiquen, vendre que s’està a la fase final de l’epidèmia sembla una temeritat irresponsable. La proposta que es fa des dels assessors del govern, per provar d’acostar-se a l’estratègia d’aturar tant com sigui possible la transmissió del virus és l’únic que pot salvar vides en aquests moments i pot permetre fer conviure l’afectació de l’epidèmia amb que no sigui un desastre inassumible a nivell econòmic, i que es pugui emprendre certa activitat econòmica sense un risc massa gran d’explosió de nou de l’epidèmia.
Per tant independentment del pensament polític, territorial o sentimental de cadascú, si es prioritza salvar vides, l’estratègia que toca fer és molt clara, recolzo públicament la seva aplicació sense endarrerir-ho més.
Gràcies per la paciència de llegir fins aquí, tanquem aquesta sèrie d’articles sobre COVID-19 i el seu anàlisi amb les dades disponibles, esperem que si us ha agradat feu-m’ho saber i sobretot feu-ne difusió, que s’escampi!
Notes al peu de pàgina
(*)Per elaborar la gràfica de la Figura 1, a banda de les Notes de premsa diàries del Departament de Salut des de l’11/03/2020, s’ha estimat que les dades anteriors al 13/04/2020, abans que la Nota de premsa adjuntés els morts per COVID-19 directament de les funeràries, calia posar-hi un excés entre un 84% i un 86%, valor estimat a partir de les dues úniques lectures oficials disponibles en aquests moments. S’ha aplicat un 85%.
(Resum actualitzat dels articles I, II, III i IV de la mateixa sèrie)
Referències
[3] Actualización noXX: enfermedad por SARS-CoV-2 (COVID-19) https://mscbs.gob.es/profesionales/saludPublica/ccayes/alertasActual/nCov-China/situacionActual.htm
loflabiolaire 