carta oberta al sr. Joan Ollé

Benvolgut Sr. ,

En llegint el seu escrit de divendres 17 de març al Periódico m’ha semblat entendre que hi ha moltes de les accions passades i presents dels protagonistes més visibles del procés independentista que li produeixen un fort rebuig i aquest és el motiu pel que «podria ser indepe» però no es sent prou seduït. També reparteix culpes a la ceguesa absoluta del sector pretesament reformador d’Espanya que va fer impossible el pacte de l’Estatut del 2006, obvia dir que el mateix sector va defenestrar al seu representant per a permetre l’investidura de Rajoy i que abans el seu representant va rebutjar fer una coalició que permetés un referèndum acordat als catalans. M’agrada quan acaba dient que les maldats d’uns no justifiquin les de l’alternativa, però no estic en absolut d’acord que la part independentista tingui mancances democràtiques, ni en el plantejament ni en els passos que està fent per a poder fer un Referèndum malgrat els esforços per Terra, Mar i Aire, i amb mitjans legals, il·legals i al·legals que fa servir l’Estat i els seus infinits aduladors per a impedir-lo.

Molts creiem, perquè només en tindrem certesa el dia que es produeixi, que un dia caldrà triar si s’està a favor que el ciutadans de Catalunya puguin decidir sobre la seva relació amb l’Estat o si en canvi s’està a favor que la Monarquia Constitucional del 78 ho prohibeixi; una altra creença és que posteriorment tindrem el Referèndum i que el dia de la votació, que el govern ha dit que com a molt tard serà al setembre i que tindrà totes les garanties si abans l’Estat no ha suspès l’autonomia o alguna cosa pitjor, caldrà triar si s’està a favor de constituir Catalunya com una República amb voluntat d’estar a la Unió Europea o si es prefereix seguir essent una Comunitat Autònoma o el que ells decideixin dins l’Estat Espanyol.

Personalment trobo a faltar debat sobre la segona part, que s’expliqués millor quins avantatges tindríem si fóssim independents i algú altre que n’expliqués els inconvenients que hi veu, d’una cosa i altra se n’ha escrit abastament. Per exemple dels avantatges: s’ha parlat i legislat sobre la pobresa energètica – i el TC ho ha suspès-, sobre l’impuls a les energies renovables -p.e. a través del Col·lectiu CMES-, hi ha acords sobre la renda mínima garantida, sobre la conciliació d’horaris o l’acollida de refugiats, per no allargar-me excessivament. De cara als inconvenients n’hi dic alguns i aprofito per a rebatre’ls: que si perillem quedar-nos fora d’Europa i de l’euro -amb un efecte bastant limitat després del «y la europea» de Rajoy a la COPE-, que es perdrà el mercat espanyol per boicot als productes catalans -que els hi preguntin als fabricants de Cava si els sembla que notaran la diferència-, o els possibles trencaments emocionals per part dels catalans que es senten espanyols, -caram!, no dèiem que els nacionalistes i ultra-identitaris érem els independentistes?-.

La veritat és que estem encallats i l’únic debat públic que hi ha és si cal permetre decidir als catalans o si hem fet un cop d’estat canviant el reglament per a permetre tramitar la llei del Referèndum en lectura única -per a evitar que el TC ho pugui impugnar, per cert és el mateix que fa quan li convé l’estat espanyol, i de tots els que fan grans escarafalls ningú havia dit mai ni ase ni bèstia-.

Per acabar només volia dir-li que acusar d’antidemòcrata a qui vol desbloquejar la situació a través de la legalitat vigent i no dir res sobre qui ho està boicotejant deliberadament o a qui fa de comparsa acríticament ho trobo com a molt poc decepcionant, espero que hi reflexioni i que aviat es pugui plantejar de nou si «podria ser indepe» perquè potser se n’endú una sorpresa i vostè ja n’és !.

Cordialment

carta oberta al Sr. Jordi Évole

Benvolgut Sr. ,

Li adreço aquest escrit perquè vaig trobar injust el tracte que va dispensar als membres del govern català presents al concert del #Volemacollir de l’11 de febrer del 2017 al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Començo presentant-me, em dic Ramon i l’escric com a  tuitaire actiu, el que vostès en diuen un hiperventilat, altres em diuen “nazionalista”, no pateixi  que ja ens hi anem acostumant a la fraternitat que alguns gasten. Li deia que trobo indecent el seu joc dialèctic posant equidistància entre el govern català i el govern espanyol en la defensa dels refugiats i l’acolliment i salvant-ne uns pocs (molts vàrem entendre que li dolia per l’Ada Colau, era així?, estaria bé que especifiqués bé a quí es referia de la llotja quan deia “Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències”)enllaç al discurs,-senzillament no tot s’hi val, i més quan a la seva rèplica per escrit es reafirma en la desqualificació, obviant aquest paràgraf i comença a comparar els que posen excuses amb “tot el que es fa per al Referèndum”, que me n’alegro que defensi.  Continuant amb el que li deia, volia argumentar-li breument perquè trobo indecent el seu joc:

  • Primera perquè no és el mateix un Estat i un govern que només acull a 10 persones dels milers que s’ha compromès, al que es veu bloquejat perquè les competències sobre asil polític les té EN EXCLUSIVA el seu Estat espanyol. Perdoni’m però no acabo de veure que no tenir les competències sigui una excusa com vostè afirma.
  • En segon lloc i responent a l’article d’avuí -enllaç article-, si es vol fer un Referèndum per decidir si tenim un Estat és per a poder decidir en totes les coses que són competència exclusiva dels Estats, per exemple en les polítiques d’acollida i en donar asil legal a refugiats, que és del què es tracta en aquest cas.

Espero que un altre vegada mediti les desqualificacions i ajudi de veritat a la causa que teòricament diu defensar. Perquè si parlem de refugiats, que és del que es tractava, suposo que era una consigna carregar contra la dreta i Europa, només hi ha un petit detall que no és irrellevant, l’Alemanya «de dretes» de la”mala malísima” Merkel va acollir 1.1 Milions de refugiats el 2015, potser que donem menys lliçons interessades i que ens fixem més en el que passa en aquest immens drama, encara que no encaixi amb el nostre relat.

Per la resta del discurs felicitats i cert, coincideixo amb vostè que no cal perdre un minut més.

Cordialment

l’afer de l’abstenció

En Rajoy torna a ser president del govern espanyol gràcies al vot favorable de la seva marca blanca Ciutadans/Ciudadanos i a l’abstenció de gran part del PSOE, després de defenestrar al seu secretari general i candidat a les darreres eleccions a instàncies dels poders fàctics espanyols: IBEX 35, Banca i premsa, parlant en boca de l’espectre de Felipe González, Mr. X, i de la delegació andalusa de na Susana Díaz – que amb aquest gest ha aconseguit que s’arxivessin tots els afers dels ERES-. Els socialistes catalans s’han desmarcat de les directrius de la gestora del partit i han mantingut el vot en contra. Fins aquí el fets.

Ara que ens presenten en Pedro Sánchez i al PSC com a grans aliats de la nació catalana i de la reforma d’una Espanya amable on encaixarem de nassos, permeteu-me arrufar el meu. El senyor  Sánchez no és president de l’Estat perquè no va voler negociar un referèndum pactat i acordat – del qual ja havien renegat fa temps els socialistes catalans-. A vegades convé recordar que Felipe González cridava Gora Euzkadi Askatuta el 77, o que l’Aznar encetava solemnement per TV la negociació amb “el moviment d’alliberament nacional basc” per entendre que la mentida sistemàtica també és una tàctica política i que les paraules quan no van acompanyades de fets són vibracions acústiques que s’esvaeixen, encara que algú les enregistri.

Pels que s’han emocionat amb la declaració de Sánchez on diu que Espanya és una nació de nacions o abans amb la Sra. Parlón reclamant un Referèndum en positiu per a acceptar un nou encaix de Catalunya a Espanya, o amb en Rivera o l’Albiol cridant-nos a negociar un nou sistema de finançament més just, o una Reforma constitucional; no cal que us esforceu, eixugueu-vos la llagrimeta, perquè tot això és fum un cop més, és absolutament fals el que proposen, només són els servents del putrefacte règim del 78 apuntalant-lo per on poden, amb la ferma voluntat de no canviar res substancial, algun nom, algun gest i com a molt tornar on érem al 2006,  faran el que puguin per a esborrar aquests 10 anys en els que han canviat tantes coses. Tot el seu esforç, però, serà debades. Ho farem desobeint els seus Tribunals i desoint els cants de sirena que ens menarien contra les roques de l’immobilisme Constitucional, aixecarem la nostra legalitat, i serà ben aviat, i ho celebrarem contra ningú, només a favor nostre, de tots els ciutadans de Catalunya.

“maniobras de escapismo”

El títol d’un disc dels emblemàtics “Love of Lesbian” descriu poèticament els intents desesperats dels capitosts del Comuns a Catalunya per a mantenir-se instal·lats a l’ambigüitat respecte la qüestió nacional catalana, volent escapar del seu destí, definir-se. Un exemple seria el seu «procés constituent no subordinat» que ells van transmutar en una “Sobernania compartida” i un «Referèndum Sí però No si el feu sense acord» que casualment fa temps era l’emblema dels Socialistes, però del que aquests ja han renegat més de tres vegades quan han tingut la correlació de forces per fer-lo possible “i pels segles dels segles”. Si tenim en compte que els Comuns estan disputant l’espai d’esquerra espanyolista als socialistes i veient com han anat incorporant les seves contradiccions a mida que han crescut, no ens estranyaria gens que acabessin renegant-ne, igual com del Corredor Mediterrani que ara passa per l’Aragó o ja ni en parlen.

El que reclamen milions de catalans de fa més de 6 anys és poder comptar de manera democràtica si són majoria els que volen la independència, voldrien fer-ho amb un Referèndum pactat, amb una campanya prèvia on es poguessin defensar les posicions contraposades i amb garanties, però no ens deixen, els del No i el govern espanyol han segrestat el tauler, diuen que la Constitució postfranquista del 78 no ho permet, que si de cas primer es cuinaran una reforma Constitucional (posem 4 o 8 anyets) i després veurem com ha quedat tot, perquè segur que ja no quedaran ganes amb aquesta Espanya tan moderna, reformada i fraternal que haurà quedat – pensen sobretot que s’hauran desgastat les forces després de redoblar els esforços per ofegar Catalunya, més espoli, més insults, més xantatges i més atacs a qualsevol iniciativa que tingui-.

Als Comuns només dir-los que respectin la memòria de les lluites que els han precedit, que es pot entendre que no siguin independentistes o que estiguin en contra que el Referèndum es pugui fer en un termini raonable (que quedi clar que esperar 4 anys o 8 “a veure què, que llavors ja segur que sí” no ho és gens de raonable), però que tinguin la valentia de proclamar-ho alt i clar:

«els catalans no sou una nació, no teniu dret a decidir res, el dret d’autodeterminació el tenen tots els pobles però els catalans no»

i després que ens mirin a la cara i que aguantin la mirada.

Salut i República!

no és l’hora dels puristes?

Com diu el refrany «els cansats fan la feina» i això ve a tomb perquè hi ha gent que fa temps que s’esforça molt per eixamplar la base dels vots favorables a la independència o almenys per desmotivar els contraris (que també és un camí possible), i aquesta feina la fan en circumstàncies difícils i en barris complicats -un exemple són els membres de l’associació d’independentistes castellanoparlants, Súmate-, i més si tenim en compte la situació agreujada per la crisi i pels infinits missatges de crispació i confusió que reben pels mitjans que consumeixen majoritàriament.

En aquest context enverinat va un lletraferit, un lingüista i un escriptor (com a l’acudit) i pareixen el manifest Koiné. Un manifest que alerta d’un problema conegut, el català està amenaçat i el seu ús retrocedeix, però que és, com a molt poc, qüestionable en tota la resta. El que podem assegurar és que sobretot ha servit per a donar l’oxigen que necessitaven amb urgència els anti-immersió, els anti-independència i els promotors eterns de la batalla de les comunitats lingüístiques a Catalunya; batalla que va provar d’encendre el mai prou ben valorat Alejo Vidal Quadras, i que van continuar ventant els fundadors de Ciutadans-Ciudadanos i tots els seus entusiastes inspiradors; recordeu l’amenaça d’en Cañas «os vamos a montar un Úlster que os váis a cagar»? Fins ara mai han aconseguit crear el clima de confrontació, i tot perquè, afortunadament, una majoria ens vol un sol poble i creu que la convivència d’identitats diferents és al nostre ADN i no hi vol renunciar. Però noi, els promotors del Koiné van de víctimes, s’exhibeixen impúdicament i s’hi adhereixen prohoms i patums variades. Sabeu que us dic? Una bajanada segueix essent una bajanada la digui qui la digui, la manipuli qui la manipuli o s’hi adhereixi qui s’hi adhereixi. I sabeu què més us dic? Doncs que n’Aznar està cada dia més orgullós dels seus dos mandats al front del govern espanyol i del que va fer Ell per la unitat d’Espanya; encara que com tothom que vol també sap: ell va ser un dels veritables promotors del moviment independentista, sense la seva marraneria i el seu odi mai hauríem aconseguit arribar on som. Per tant, la lliçó a aprendre és que encara que facis una acció amb unes intencions pots afavorir just el contrari del que desitjaves. Només això us volia dir, què en penseu?

on som?

Vaig començar a escriure aquest bloc al març de 2012, a mode de dietari. Aquí he anat bolcant alguns pensaments; vist amb perspectiva la majoria han estat sobre l’anomenat procés català, altres sobre política o percepció política; són reflexions apressades, escrites des de la pell, que només volen fixar un estat d’ànim per deixar-ne testimoni.

Quatre anys després, al març del 2016, les coses no es veuen gaire millor. Moltes de les qüestions que llavors bullien, ara ja s’han recremat, per exemple la situació del conflicte Catalunya-Espanya segueix enquistada, i en aquests moments ningú té clara quina serà la resolució, ni quan es produirà. Per altra banda la construcció d’Europa i la crisi segueixen també sense avançar, amb l’agreujant de la crisi de refugiats que fugen dels genocidis del DAESH (Estat Islàmic) de Síria i Líbia darrerament, o de la misèria de la majoria d’Estats africans, i que truquen a la portes d’aquesta Europa, que hauria d’avergonyir-se de la seva poca capacitat de resposta.

Tanmateix, l’esperança que les coses es facin millor i que els conflictes sagnants es resolguin no es perd, tot i que en aquests moments costa veure quins seran els encarregats de posar en marxa solucions duradores provant de minimitzar el nombre de víctimes i tractant a les persones amb la dignitat que es mereixen. Cal determinació (ara no n’hi ha) i cal lideratge col·lectiu (on és la ONU? i l’ACNUR?), sembla que estem agarrotats, sense empatia per a solidaritzar-nos amb el patiment aliè, i sense esma per a combatre’n les causes -hi ha un relat esfereïdor sobre el mal absolut que representa el DAESH, amb imatges colpidores- i sembla també que hem deixat desemparats els lideratges febles de les «primaveres àrabs», que ara veiem que ens havien explicat tant malament com sempre, i que són una ombra desdibuixada del que ens havien venut.

La qüestió de la crisi econòmica a escala europea segueix al mateix punt, s’ha endut per davant governs i Estats. Desconec la realitat d’altres països, però aquí, tal com apuntàvem ara fa quatre anys a «frases que m’encenen» https://loflabiolaire.wordpress.com/2012/04/30/frases-que-mencenen/ hem decidit (és un dir) que l’empatx de totxo «el pairem» amb el diferencial d’inflació anual, en comptes d’enviar a tots els mafiosos a la presó, com varen fer a Islàndia amb els banquers i ministres; tal com dèiem llavors si es fa així en tenim per 10-20 anys, ja n’hem fet 4, ànims companys!

Ironies a banda, els catalans independentistes tenim una sort immensa, perquè encara que ens venen onades de desesperació, també tenim moments gloriosos, en els que creiem que podrem deixar un Estat decent als nostres descendents, i aquest és un objectiu ambiciós, noble i engrescador, que a molts ens genera una emoció difícil d’explicar quan la entreveiem allà a l’horitzó, al que maldem per arribar ben aviat.

Així sigui!

als que deien que defensaven un Referèndum “legal i acordat”

La vergonya caigui sobre vosaltres i els vostres descendents polítics, i que de vosaltres reneguin les generacions que us succeeixin i que quedeu etiquetats per sempre més com a traïdors al catalanisme que us va precedir i al que heu traït si persevereu en el vostre abnegat servei a l’oligarquia constitucional del 78, negant el dret dels catalans a decidir per nosaltres mateixos. Aquest malefici us el faig preventivament esperant que rectifiqueu i honreu de nou al catalanisme o l’espanyolisme del 78 que reverenciava la Democràcia i que per tant defensava sense embuts el dret d’autodeterminació dels catalans i els altres pobles ibèrics. Que quedi molt clar que no us retrec que no sigueu independentistes; ser federalista, autonomista o uniformista és una opció democràtica més, tan vàlida com l’independentisme, el que no val és segrestar el tauler, insultar, menysprear i a sobre acusar als que no pensen com tu de ser ells els que ho han fet.

El desvergonyiment de Carme Chacón i Miquel Iceta, per posar els noms que estan a primera línia en aquest darrer cicle, és antològica, i el seu joc d’equívocs i difamacions els haurien d’inhabilitar per res que tingués cap sentit en un futur. No són pocs els que es pregunten, com ha pogut passar això al PSC? Com han quedat reduïts a una caricatura descolorida del que havien estat?

De les diverses hipòtesis la més versemblant és que estan pagant un peatge per tal que no surtin dossiers incriminatoris per seus responsables presents i passats (el més emblemàtic dels quals seria Narcís Serra), i això és plausible si es té en compte el desgavell de les Caixes provincials que es van enfonsar amb la crisi bancaria del 2008. En aquell moment totes aquestes caixes, les Diputacions i la majoria de Ciutats metropolitanes i capitals provincials estaven governades per coalicions PSC-ICV. Per altra banda hi ha els nombrosos oligopolis de serveis públic, privats o mixtes en les òrbites d’aquestes administracions, els consells d’administració dels quals estan farcits de representants i ex-representants d’aquests partits polítics, el fenomen mai prou denunciat de les portes giratòries. La sospita de que les oligarquies del règim del 78 disposin de dossiers compromesos, vista la brutícia destapada en els darrers anys és força versemblant.

Només em queda apel·lar a la consciència dels dirigents que això els repugni tant com a tots els altres, així com als seus votants, per tal que els facin saber que han d’entrar en raó i deixar el llast enrere, per molt dolorós que sigui, sinó que mirin el que ha passat a Unió, que us penseu que serà diferent el vostre cas?