La COVID-19 segueix entre nosaltres, si ens ho arriben a dir a març del 2020 no ens ho haguéssim cregut, en farem un primer balanç, analitzarem a continuació les dades actuals que tenim a nivell català i acabarem amb una previsió i un prec. És indubtable que s’ha avançat: tenim vacunes que sembla que funcionen, tenim medicaments molt prometedors, els metges tenen més experiència per a tractar els casos més greus i salven més vides. Però moltes altres coses van molt malament: els Hospitals, els serveis sanitaris i assistencials tornen a estar col·lapsats, els polítics estan gestionant molt malament els ajuts que ha arbitrat Europa, hi ha cada vegada més gent en condicions precàries, hi ha sectors econòmics sencers que s’han esfondrat i molts d’altres pengen d’un fil, socialment estem tocats i molta gent pateix massa, sense que a ningú sembli importar-li. Per no parlar de les variants i les soques, però això ara és encara lluny.
A més a Catalunya ha començat una campanya electoral per imposició judicial i votarem el proper 14F, en unes condicions molt complexes, amb les UCIs col·lapsades i moltes vacunacions mig posades i la resta aturades per falta de subministrament. Podríem enredar-nos ara en disquisicions polítiques però només en farem dos apunts: el principal responsable del desastre de gestió que s’ha fet a l’Estat espanyol, l’ex-Ministre de Sanitat Salvador Illa és candidat pel PSC a la Generalitat, suposem que com a premi per la seva “brillant” trajectòria – es veu que ser un dels països amb més morts COVID per 100.000 habitants és una gran gesta que convé premiar-; i a nivell nacional català, els responsables de la pèssima gestió segueixen ben cofois en llocs destacats a les llistes d’ERC, la consellera de Sanitat, Alba Vergés, al n.6 i el Conseller de Treball, Afers Socials i Família, Chakir El Homrani, al n.9. És evident que molta gent valora la seva gestió, perquè no creuen que siguin responsables del que ha passat, altres en canvi ho troben una aberració i els costa d’entendre com no són ells mateixos els que demanen de plegar davant la catàstrofe i els resultats a la vista de tothom.
Deixem però la política i centrem-nos en les dades, provant de fer-ne un resum i aventurant un pronòstic fins a les eleccions i una mica més enllà. Per a fer-ho hem elaborat unes gràfiques i provarem d’explicar-les i extreure’n conclusions.
1.- Comencem amb una gràfica que ens mostra l’evolució del nombre de persones que han mort amb COVID o per COVID segons criteri mèdic (barres blaves), i al mateix temps el nombre de persones que hi ha ingressades a les UCIs catalanes (taronja), el que s’anomena la pressió assistencial dels casos més greus i que marca el col·lapse del sistema sanitari.
Figura 1. Morts COVID (blau) i Ocupació d’UCIs (taronja)
D’aquí en podem extreure que estem en plena 3a onada i que no sembla que hàgim arribat al pic. La 2a onada de novembre es va controlar gràcies a mesures restrictives, com el Toc de queda nocturn (25/10) afegit a les restriccions de mobilitat municipal i després Comarcal en cap de setmana i les limitacions a Restauració, oci i cultura, 22 dies després d’aquestes restriccions, el 18-19/10, començava a afluixar la pressió a les UCIs. La pregunta que fem és: què hem fet ara perquè aquesta corba s’aplani? Algú pot respondre que el Confinament Municipal (amb excepcions com l’assistència a mítings polítics (sic)), el Toc de queda nocturn, el tancament de grans superfícies, la limitació del comerç no essencial el cap de setmana, les restriccions a l’oci, cultura i restauració, i tot el que va entrar en vigor des del 3/1/2021; però si fem la comparativa amb la 2a onada es veu força complicat, ja han passat 27 dies i no hi ha cap símptoma en ferm que això afluixi, i encara més, tot el que hem fet és incloure la represa del curs escolar – sense limitar la presencialitat- , sense moltes extraescolars i tampoc gimnasos en espais tancats (per sort). Encara cal veure si tot això és suficient.
2.- Introduïm una segona gràfica que ens podria donar certa esperança, afegirem a les gràfiques anteriors el nombre de positius detectats (corba verda), que sembla indicar que fa un parell de setmanes que baixa. Aquesta gràfica és un pèl estranya, ja que els caps de setmana no es fan tantes proves i és irregular, cal aplicar-hi un filtre per treure el soroll (corba vermella) i també farem l’eix vertical logarítmic, ja que el marge de valors és força diferent respecte les dades anteriors.
Figura 2. Detecció COVID (verd i vermell), UCIs (taronja) i Defuncions COVID (blau)
Podem veure com el pic de contagis de la 2a onada va ser entre el 26/10 i que queia clarament el 3/11, aproximadament 15 dies abans que es reflectís a les UCIs. La qüestió és que hi ha hagut un pic de contagis l’11/1 i que sembla que ha baixat clarament el 18/1 i això faria que fos probable que 15 dies després, a partir del 2-3 de febrer comencessin a baixar els indicadors de les UCIs i també el nombre de morts diaris.
3.- La incògnita en aquest moments és si això passarà igual com va passar al 2n pic de les UCIs o si aquesta baixada de valors a les deteccions es deguda a algun altre motiu, com que han canviat el nombre de proves que s’han fet i/o els llocs on s’han fet, etc… Tal com es pot veure a la Figura 2, abans de la 2a onada també hi van haver oscil·lacions del nombre de deteccions entre juliol i agost que no es varen reflectir mai a les UCIs ni van tenir cap incidència en l’evolució de la pandèmia. Per tant aquesta setmana és molt important seguir els indicadors i veure com es comporten, si les deteccions segueixen a la baixa i es consoliden o si hi ha algun repunt. Un altre incògnita important és veure si la represa escolar té alguna incidència als contagis o les UCIs, aquesta setmana vinent s’hauria de començar a veure.
De cara a les eleccions del 14F és encara força complicat fer pronòstics, ja que depèn molt de com evolucionin els indicadors entre el 2-3-4 i 5 de febrer. L’escenari més esperançador seria que es confirmessin les baixades i els aplanaments de tots els indicadors, això voldria dir que la 3a onada ha passat i que caldria mantenir les restriccions fins que es notés un alleugeriment a les UCIs i defuncions, en aquest cas arribaríem a les eleccions en unes condicions semblants a les que estem o potser una mica millors, com a mitjans de gener. El segon escenari seria que algun indicador repuntés o que entre el 4 i el 5 no baixessin les UCIs, això seria un mal símptoma, que ens portaria a les eleccions en unes condicions bastant pèssimes, com les actuals o una mica pitjors. Però encara seria pitjor si seguissin creixent tots els indicadors, que la baixada de deteccions revertís i tots seguissin escalant, això voldria dir que caldria decretar condicions més severes de restriccions per a poder corregir la situació, i estaríem en el pitjor escenari possible el dia de les eleccions i més enllà.
Si en aquests moments hagués de fer una juguesca sobre què passarà a finals de la setmana que ve estaria a 1/3 per cada escenari i si em sobrés alguna cosa ho posaria al cas primer, per donar-me esperança, però no tinc més dades. Seguirem molt atentament l’evolució, el problema és que les dades públiques van amb retards de 3 dies i queden desactualitzades cada cap de setmana, els que gestionen les dades poden avançar algunes tendències, sense aquesta informació això no és possible de fer.
Acabem amb esperança, a l’horitzó hi ha les vacunes i els tractaments, tant de bo es desencallin ben aviat i esperem que tots els actors hi posin tot l’esforç i poques traves, però abans d’arribar-hi haurem d’acabar de passar aquest hivern i això sembla que se’ns farà llarg, demanem-nos molta paciència i desitgem-nos molta sort, les necessitem com mai.
Sembla que conviurem una temporada amb la por de que un rebrot del COVID-19 ens porti a situacions de confinament per evitar nous col·lapses hospitalaris. A partir d’aquest article tractarem de donar alguns apunts que ens permetin disposar de millor criteri per ponderar les angoixes personals a partir de dades contrastades. En primer lloc veurem que les notícies que rebem cada dia sobre l’augment del nombre de casos a tal o qual lloc s’han de posar en quarantena, a continuació veurem com les dades de defuncions per COVID-19 ens poden ajudar a entendre quina és la situació previsible a un territori, i al final veurem quines serien les recomanacions generals que podem extreure de tot plegat.
En primer lloc caldria aclarir un malentès, les dades del nombre total de persones que han estat infectades pel COVID-19 a un territori no les podem saber sempre a través de les “dades oficials” [1], senzillament perquè els valors que es donen depenen en gran mesura del nombre de proves que s’han fet, i ni a Catalunya ni a Espanya se n’han fet gaires. Podríem resumir-ho dient que en aquest moment les proves es fan entre professionals sanitaris (i encara), sobretot a residències d’avis, i només en casos excepcionals a persones amb símptomes. La primera conclusió, per tant, és que sembla sensat posar una sordina respecte a les notícies que cada dia ens bombardegen sobre si hi ha hagut un augment o disminució del nombre de casos en tal o qual zona; excepte si del que parlen són d’ingressos hospitalaris amb símptomes greus, que en aquest cas sí que són indicadors fiables, que volen dir alguna cosa o marquen alguna tendència real.
Per altra banda, de les dades oficials sí que podem saber la gent que ha mort a Catalunya a causa del COVID-19 que és el que hem representat a la Figura 1, perquè a Espanya ni això, ja que allà només han comptat com a víctimes COVID-19 els que tenien una prova positiva, no han comptabilitzat els que tenien la malaltia segons el criteri mèdic d’un professional de la salut, com si que s’ha comptabilitzat a Catalunya; per això a Catalunya les dades oficials són fiables i complertes, en canvi a Espanya no. En el cas espanyol les dades de morts COVID-19 es podrien deduir indirectament a partir de les dades dels informes MoMo [2], de mortalitat per totes les causes, tal com vàrem explicar en entrades anteriors del blog [3].
Figura 1. Dades de defuncions diàries COVID-19 a Catalunya, amb dades actualitzades i revisades el 03/07/2020. A l’eix de l’esquerra s’ha posat el nombre de morts absoluts i a la dreta el nombre de defuncions relatives a 100.000 habitants.
A més a Catalunya podem analitzar les dades desagregades per Regions Sanitàries. Si s’agrupen a una sola gràfica en funció de les defuncions relatives a 100.000 es pot representar a la Figura 2.
Figura 2. Defuncions diàries per COVID-19 cada 100.000 habitants representades per Regions Sanitàries. Només hem representat les que han presentat dades relatives més altes.
A partir de les mateixes dades es poden representar també el nombre de defuncions acumulades per COVID-19, les agrupem també per regió sanitària i així podem tenir una fotografia millor de quina és la situació a cada una.
Figura 3. Defuncions per COVID-19 acumulades relatives a 100.000 habitants i per Regions Sanitàries.
De l’anàlisi de les Figures 2 i 3 en podem extreure algunes conclusions que ens semblen rellevants sobre la primera onada COVID-19, que a Catalunya ha anat de març de 2020 a maig de 2020. Quan s’analitzen aquests tipus de dades per a comparar territoris que tenen poblacions absolutes diferents es preferible no fer servir valors absoluts, es millor treballar amb valors relatius a percentatges de població, en el nostre cas fem servir nombre de defuncions cada 100.000 habitants.
1- Les Regions sanitàries que han tingut un nombre més alt de casos COVID-19 a la primera onada (març-maig) són: Catalunya Central, Barcelona Ciutat, Barcelona Àrea Metropolitana Sud i Barcelona Àrea Metropolitana Nord. Les més destacades amb diferència són les dues primeres, gairebé duplicant la mitjana catalana, en canvi a l’àrea metropolitana de Barcelona es tenen valors propers a la mitjana catalana.
2- La resta de Regions sanitàries han tingut una incidència baixa del COVID-19, especialment l’Alt Pirineu i Aran, El Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i La zona de Lleida. La zona de Girona ha tingut una incidència una mica superior però bastant per sota de la mitjana catalana.
3- La conclusió de tot plegat és que les zones de Catalunya amb més perill de rebrot són precisament aquestes darreres, si tenim en compte que més casos vol dir més gent contagiada i per tant amb més immunitat grupal al virus, com explicarem amb més detall al següent punt. Aquest és el motiu pel que cal actuar contundentment amb un indici, sobretot en aquestes Regions i tal com s’ha fet aquest darrer cap de setmana al Segrià (04/07/2020).
El fet que un territori hagi tingut més casos i malauradament també més defuncions només té un factor mínimament positiu, i és que durant un temps aquest territori tindrà una certa immunitat grupal al virus. Quan un individu passa la malaltia el seu cos genera anticossos i alguns d’aquests anticossos són de llarga durada, i això vol dir que protegeixen a l’individu de tornar a agafar la malaltia mentre el seu sistema immunitari tingui aquesta memòria. A partir de l’estudi del comportament del virus es pot deduir un altre paràmetre que és de certa utilitat, l’index de letalitat, que ens dona el percentatge d’individus que moren respecte el total que agafen la malaltia. És cert que aquest índex també pot modular-se en funció de la composició de la població, de la qualitat del sistema assistencial i de molts altres paràmetres que es van estudiant, però per a fer estimacions aproximades és un primer punt de partida. Aquest paràmetre és més fiable com més Tests generalitzats s’hagin fet a un territori i de manera continuada sobre tota la població, a nivell mundial aquestes dades es tenen de Corea del Sud principalment [4] i de Singapur en certa manera. Si fem la suposició que aquests index de letalitat calculats en aquests països són extrapolables al cas català, podríem estimar a partir de la mortalitat per COVID-19 quin índex de infecció hi ha en un determinat moment a Catalunya i a qualsevol Regió Sanitària si tenim les dades desagregades. Els valors de l’index de letalitat il que els experts consideren més fiables oscil·len entre un escenari molt favorable del 0,5% de casos a un escenari més pessimista del 2,2%. Hem representat dues gràfiques amb l’evolució del percentatge d’infectats a cada una de les regions sanitàries amb els dos escenaris possibles i ho hem representat a la Figura 4.
Figura 4. Evolució dels percentatges estimats d’immunitat a partir dels index de letalitat extrapolats de Corea del Sud i Singapur respectivament.
Per concloure diríem que cal seguir atents a l’evolució de l’epidèmia en els propers mesos, que les dades que sentim, sobretot quan es parla de rebrot dels ingressos hospitalaris greus cal tenir-les molt presents i actuar seguint les recomanacions. Però que l’escenari de futur segueix essent incert perquè desconeixem l’index de letalitat de la malaltia. Amb els estudis duts a terme sobre immunitat grupal a Catalunya els resultats donaven una immunitat mitjana del 7.5%, per tant semblant a la gràfica més pessimista, però a partir d’altres mesures també es pot considerar que l’escenari optimista és també possible, per exemple en el cas de residències d’avis l’index d’immunitat ha sortit per sobre del 80%, fent bastant improbable que una propera onada hi pogués fer els estralls que ha fet la primera. La recomanació seria seguir les indicacions sense histèries, perquè és possible que a gran part de Catalunya sigui bastant improbable que l’epidèmia pugui tornar a repetir-se amb la mateixa virulència, sobretot perquè si es segueixen les recomanacions d’higiene de mans, distanciament social i ús de mascaretes, amb el que s’ha après i amb la immunitat grupal per sobre del 40-50% el virus ho té més complicat. En canvi també convé tenir present que a les Regions Sanitàries on la primera onada ha afectat poc estan bastant més exposades, sobretot les zones més poblades de Tarragona i Lleida i en menor mesura Terres de l’Ebre, Pirineu i Aran, quedant Girona en una zona de risc intermedi. Una altra discussió que convindria encetar a partir dels valors d’immunitat grupal seria l’oportunitat o no d’una vacuna general i obligatòria en el cas hipotètic que en un futur proper estigués disponible. Desconec si les tècniques per a saber la immunitat a través de proves a aquesta família de virus en concret són molt exactes i fiables, si són molt cares de fer i en quan temps caducarien els resultats obtinguts. Sense ser expert en el tema crec que disposar d’un mapa actualitzat de les immunitats grupals del virus podria ser d’ajut per a planificar millor la resposta als possibles rebrots, per a saber els brots que tindrien un major potencial de descontrolar-se i per a poder organitzar millor els recursos sanitaris disponibles, així com per a planificar una compra més o menys exhaustiva d’eventuals vacunes i medicaments per a tractar l’epidèmia. Però aquesta és només l’opinió d’un observador atent del tema, no la d’un expert, només espero que els nostres polítics facin cas als experts que ens saben no als lobbys d’interessos diversos i espuris per a gestionar el que ens queda d’aquest malson.
Ens trobem al davant d’un enfrontament per la gestió del COVID-19 entre el Govern de la Generalitat de Catalunya (JxCat-ERC) i el Govern de l’Estat format per la coalició de partits de PSOE-Podemos, molta gent no sap si alguna de les parts té més raó que l’altre, volem posar dades sobre la taula perquè cadascú pugui decidir amb més criteri. Si es miren els mitjans i els arguments que donen els intel·lectuals de part, sembla que es tracta de vendre relats on s’expulsin les puces de les seves males decisions i es llencin uns contra els altres els resultats de l’epidèmia. Hi ha uns fets, però, que no són discutibles, el dia 14 de març el govern va decretar un Estat d’Alarma on assumia totes les competències de Sanitat de les Comunitats Autònomes i centralitzava totes les decisions i aquest Estat d’Alarma va ser prorrogat dues vegades a les Corts i segueix vigent fins al 10 de maig [1]. Per molt que es disfressi, això és un desmantellament més de l’Estat Autonòmic, aquesta vegada emparat en l’article 116.2 de la Constitució. Si s’accepta aquest marc, que algú pot trobar justificable i altres inassumible, podem optar acríticament per una de les versions del relat, en funció de fílies i fòbies de cadascú, però volem posar a sobre la taula un conjunt de dades disponibles que ens poden ajudar a decidir amb més criteri. El dilema que se’ns planteja, “o més morts, com ha decidit Espanya, o més tests, com diu que voldria fer Catalunya?” és una fantasia feixista i supremacista dels independentistes unilateralistes i insolidaris catalans, o una cosa versemblant que un govern català independent haguera pogut assolir?
No abonarem la caricatura fàcil sobre l’estratègia de comunicació del Govern de l’Estat, els especialistes i les humoristes ho fan a diari. Deixeu-me dir però, que suposo que més endavant ja hi haurà temps per analitzar com el Govern més d’esquerres de la Galàxia -“con ministros comunistas y todo” que cridaven els seus fans més entusiastes- ha acabat delegant la gestió de l’epidèmia a una “Platajunta Cívico-Militar” (una barreja entre una Plataforma Cívica amb experts i altres actors socials, i una Junta Militar amb el “Primer Soldado al frente”, els dels uniformes i pits plens de xapetes de colors, que s’han exhibit a cada roda de premsa), i tot gràcies a l’article 116.2 de la Constitució, que ha permès decretar l’Estat d’Alarma i recentralitzar les competències de Sanitat i Seguretat. Potser quan hagi acabat tot plegat ens voldran fer creure que no ho van fer. De fet ja coneixem la cançó de l’enfadós: és veu que el 1r d’octubre no ens van pegar i que els violents érem nosaltres, que el #17A als atemptats de Cambrils i la Rambla no tenien res a veure amb que l’imam Es Satty fos presumpte confident del CNI i no sé que del “The Nota” al Periòdico, i que el 155 i la presumpta prevaricació de jutges, fiscals, juntes electorals, presidents de parlaments i tuti quanti, són bajanades supremacistes. Sabem que els militars ja no sortiran més el mateix dia que casualment s’ha sabut que les Unitats de l’UME el que feien era bàsicament repartir virus per allà on passaven, i suposo que per justificar la despesa de cada any d’un exèrcit “competent” i ple de “demòcrates”, que fon cada any un percentatge del pressupost i que ara es dedica a endur-se una picossada dels recursos que es dedicaran a tractar l’epidèmia, en comptes de gastar-los en tests, subsidis als que s’han quedat sense res i compensacions pels sanitaris que estan patint un calvari; però millor deixem-ho aquí perquè ja hem dit que volíem analitzar dades, i aquestes no les tenim.
Una altra cosa que sabem del cert i que tampoc hauria de ser discutida són les dades. Sabem quins són els resultats de la política aplicada per la “Autoridad competente”: l’àrea de Madrid és presumptament la regió més castigada en defuncions per COVID-19 del Planeta, amb un valor acumulat de gairebé 2000 defuncions per milió d’habitants, i uns pics de 6-8 defuncions diàries per 100.000 habitants, que ha arribat en aquests moments a superar les 13.000 defuncions per COVID-19, i que l’única cosa positiva que comporta és que molt probablement ja hi hagi una forquilla de la seva població d’entre 10% i un 25% amb anticossos del virus. El fet de tenir tants infectats, paradoxalment, situa la Regió de Madrid més a prop del final de l’epidèmia, ja que es van aproximant al 55-60% de població infectada que els garanteix certa immunitat grupal al virus. També és cert que això ho han aconseguit escampant la malaltia a territoris veïns, sobretot a les Castelles, per no aplicar un confinament estricte, que és el que havien fet a tots els països amb els focus més actius. A Espanya primer no es va confinar res, després es va fer a mitges i finalment es va fer estrictament per a tothom -segurament massa tard-, fins i tot a zones on segurament no tenia gaire sentit un confinament tant estricte. A banda de les Castelles, altres territoris sembla que es van escapar de la primera onada; veurem que passa si arriba la segona. Ho veurem reflectit parcialment a les gràfiques següents.
A la gràfica que trobareu a continuació mostrem el creixement de defuncions acumulades per habitant en diferents territoris, s’ha focalitzat l’anàlisi a 4 Territoris, a Madrid i Espanya per una banda i a Igualada i Catalunya per l’altra. Les corbes les hem desplaçat amb un origen comú en el moment que un territori va passar d’una defunció per 10.000 habitants, ja que té sentit comparar dades equivalents en fases equivalents de l’epidèmia. Això fa que s’agafi de base de temps d’Igualada i s’apliqui un retard de 2 dies a Madrid, de 8 dies a Catalunya i de 6 dies a Espanya. Per fer comparatives també posarem defuncions acumulades relatives a 100.000 habitants, sinó no té sentit la comparació entre territoris (costa força justificar que aquesta normalització de les defuncions pel nombre d’habitants sigui una pràctica tan poc habitual a tots els mitjans d’informació espanyols, com dèiem al començament sembla que vulguin crear un relat de part que té molt poc a veure amb el que de veritat passa).
Figura 1. Corbes que representen la mitjana de defuncions per 100.000 habitants a cada un dels territoris (Madrid, Igualada*, Catalunya i Espanya) alineant l’inici de les corbes al moment que a cada territori es va superar 1 defunció per 10.000 habitants.
Les gràfiques són de collita pròpia a partir de les dades dels canals oficials [2], [3], [4] i [5] aplicant la correcció a les gràfiques d’Espanya d’acord amb el registre MoMo, tal com vàrem fer a l’article (*) de la sèrie, que amb les actualitzacions recents confirmen que l’excés de defuncions que cal afegir és d’entre un 65% i un 95%. El cas català és un pèl diferent, ja que des del 15 d’abril es disposa del registre oficial de defuncions COVID-19 de les Funeràries i per tant es té la certesa d’aquesta correcció que s’havia d’aplicar a les dades anteriors. I per Madrid també es disposen de dades complertes de Funeràries des del 22 d’abril i apunten que allà cal aplicar un excés del 65% a les dades anteriors. Les dues gràfiques corresponen amb l’eix lineal a la primera i l’eix semilogarítmic la segona, que permet veure millor les tendències.
Passem a analitzar primer les corbes que corresponen a Madrid i Igualada, són els dos territoris que varen ser focus principals de l’epidèmia; el de Madrid, amb la corba vermella, va ser el focus inicial de l’epidèmia al conjunt d’Espanya, en canvi Igualada, amb la corba negra, va ser el focus inicial a Catalunya. A tots dos territoris veiem unes corbes creixents abruptes i prolongades, amb valors molt alts pel nombre de defuncions a nivell mundial. A la gràfica semilogarítmica es veu un cert aplanament de la corba, que ha sigut gràcies a dues setmanes de confinament estricte que va acabar el passat 8 d’abril. Els experts avisen que pot tornar a haver-hi creixements alts en menys d’una setmana si es relaxen massa les mesures de prevenció i distanciament social. Les dades segregades d’Igualada van acabar el 7 d’abril i es varen tornar a conèixer parcialment a partir del 16 d’abril, on disposem de dades per regions sanitàries a tot Catalunya, així que s’han representat amb la mateixa corba negra l’evolució a la Regió Sanitària de la Catalunya Central. Les actuacions polítiques a Madrid i Igualada van ser ben diferents, a Igualada es va ordenar un lockdown molt estricte per part de les autoritats catalanes, i creiem que de forma encertada, ja que el confinament tant estricte segurament va evitar una difusió més ràpida de l’epidèmia a territoris veïns. L’exemple és que les Terres de Lleida sortosament han quedat força al marge de l’epidèmia. Pel que fa al cas de Madrid, no es va fer així, allí no es va aplicar un confinament estricte fins al 30 de març, es pot veure una corba paral·lela a la d’Igualada, i a l’index 20, que correspondria al 2 d’abril-, es pot apreciar que la corba s’aplana més que la d’Igualada. Aquest comportament segurament es pot explicar perquè degut a no fer un lockdown estricte l’epidèmia es va disseminar cap a les Castelles i la Costa Valenciana, als registres MoMo corresponents a aquests territoris hi ha certes evidències d’aquesta relació, com es va analitzar en posts anteriors (*). Els darrers informes MoMo segueixen apuntant que l’epidèmia segueix ben viva a les Castelles, Madrid i Catalunya.
Si analitzem les corbes corresponents a Catalunya i Espanya, les corbes blava i verda, veurem que durant el mes i mig que portem de confinament a Catalunya s’ha aconseguit passar un primer pic de contagis, a la gràfica es veu reflectit com la corba es va aplanar a partir de l’índex 14 (que correspon aproximadament al 3 de maig), on sortosament no va seguir la tendència que havia tingut a Madrid i Igualada. En aquests dies es va sobrepassar la capacitat de resposta dels sistema hospitalari i de residències, tot i que es va aconseguir duplicar i en certs moments triplicar les places de cures intensives i reorganitzar els recursos en un temps rècord. De manera resumida direm que l’actuació exemplar i heroica dels professionals dels Sistema sanitari va evitar un desastre encara pitjor i el civisme mostrat per la ciutadania va ajudar a no empitjorar-ho. El resultat actual a Catalunya és que s’han produït un total de 10.000 defuncions, que corresponen a 125 defuncions per 100,000 habitants i que molt probablement indiquen que s’està entre un 6% i un 15% de població amb anticossos, lluny encara del 55-60% que ens podria proporcionar una mínima immunitat grupal. Pel que respecte a la resta dels territoris de l’Estat l’afectació és molt variable. Només uns pocs, com les Castelles, estan seriosament afectats. També trobem alguna afectació el País Basc, Aragó, la Rioja i el País Valencià. A la resta de regions l’epidèmia pràcticament ni l’han vist, i porten igualment molt de temps confinats, aquest és el motiu perquè la corba global de la resta de l’Estat és la més baixa de les corbes analitzades, tot i que si es compara amb tendències mundials és dels Estats amb pitjors nombres globals.
La pregunta que ens fem, un cop vistes les dades és, “i a partir d’ara cap on anem?” L’enfrontament està servit, hi ha dues posicions extremes, una que a l’Estat sembla anar-li bé, i és que es tornin a accelerar els contagis. L’altra opció és la contenció i sembla que es la que defensa el govern de la Generalitat. Si es seguís la primera estratègia, permetria declarar la capital del regne, Madrid, com el primer territori amb immunitat grupal del món, la contrapartida seria que per arribar-hi caldria superar els 50% d’infectats i esperar que fos un valor suficient per a aturar la transmissió. Si aquesta estratègia es seguis, implicaria que segurament les defuncions serien moltes, a Madrid i també a altres regions on durant la primera onada no va passar pràcticament res, com Extremadura o Andalusia. Amb aquest pla s’arribarien a les 100.000 defuncions al conjunt de l’Estat, que representarien més de 300 defuncions / 100.000 habitants. La retòrica castrense que ha impregnat fins al moment la gestió de l’epidèmia dibuixa una possibilitat sinistra per a explicar el que ha passat i el que es preveu que passi. Podria semblar que la posada en escena de les rodes de premsa i declaracions com “todos los dias son lunes en una Guerra”, o l’aparició del “primer soldado” amb uniforme de Guerra, siguin per a justificar a l’imaginari col·lectiu un nombre molt alt de víctimes, tothom sap que a una “Guerra” hi ha baixes i que aquests danys col·laterals són necessaris per aconseguir la victòria. El que passa és que aquesta retòrica bèl·lica té molt poc a veure amb una emergència mèdica i una epidèmia viral com la que estem vivint, per molt que es militaritzin les rodes de premsa.
A Catalunya en canvi, el govern declara insistentment que vol apostar per altres camins, controlant tot el que pugui l’expansió de l’epidèmia, tal com han fet altres països abans, i aquesta aposta la justifica per tal de minimitzar els nombre de morts i per guanyar temps per tal que pugui aparèixer una vacuna o un remei per a l’epidèmia. A Corea del Sud per exemple, després de ser un dels primers focus actius van aconseguir parar la transmissió de l’epidèmia. Amb les accions que han fet i després de gairebé 3 mesos, han aconseguit limitar la propagació del virus al 0,03% de la població, amb un global de 242 defuncions pel COVID-19 que ni arriba al 0.45/100.000 hab. A la Xina, a partir de les dades oficials, podem dir que han aconseguit limitar els danys a una sola província i concretament a la ciutat de Wuhan. Allà hi han comptabilitzat 4642 difunts, que representen un total de 42 difunts cada 100.000 habitants. És cert que totes les dades s’han de posar en quarantena fins que siguin correctament verificades, però això també és cert amb les dades d’aquí. Si ens fixem en com Corea del Sud ha aconseguit aquests resultats veurem que es degut a una combinació encertada d’actuacions: segons els experts les mesures de distanciament social combinades amb tests massius i repetitius són el factor clau, fent també un seguiment intens de focus actius i la seva desactivació. I per aconseguir-ho han utilitzat molts mitjans, confinaments preventius, quarantenes, hotels per a infectats asimptomàtics i un llarg conjunt d’accions; i tot sense arribar a aturar l’activitat econòmica i mantenint una certa activitat social, però sempre estant molt atents col·lectivament a la detecció i seguiment de possibles simptomàtics o infectats a través d’apps mòbils amb geolocalitzadors activats. A partir d’aquestes experiències l’equip d’experts liderat pel Dr. Oriol Mitjà va lliurar al Govern un Informe que donava unes pautes per a fer un desconfinament per etapes, minimitzant els riscos, és un document públic que van oferir a tots els governs que ho volguessin escoltar [6]. Des dels grups de posicionament afins al Govern de l’Estat han estat molt bel·ligerants amb aquestes recomanacions perquè mostrava les contradiccions de les propostes dels experts estatals.
Per a concloure diríem que el dilema està servit: volem arribar fins als més que probables 300-600 morts per 100.000 habitants o més amunt tant ràpid com es pugui per aconseguir certa immunitat grupal? o ens estimem més retardar la propagació de l’epidèmia tot esperant la vacuna? fent algun tipus de contenció, permetent restriccions de tota mena, invasions de la intimitat i privacitat, i tots els inconvenients que això comporta? El debat obvia altres coses que crec prou importants i que s’haurien de posar a la balança per decidir: ningú té cap garantia sobre quan durarà la immunitat dels seropositius; i tampoc ningú sap si hi haurà un percentatge de persones amb seqüeles pel fet d’haver passat la malaltia. I evidentment també hi ha les qüestions econòmiques, que mereixerien un capítol sencer gens fàcil d’analitzar.
Aquests són els debats que tocaria fer i sembla que pocs governs gosen plantejar obertament amb la claredat suficient. Mentre no es pren cap decisió equival a deixar fer a l’epidèmia, com a molt retardant-ne alguns serrells amb confinaments de la població per a evitar desbordaments de les UCI dels Hospitals; aquesta és l’actuació que s’ha fet al conjunt de l’Estat espanyol fins al moment i sembla que es vol continuar així. Parafrasejant amb l’esperit castrense dels que governen per imperatiu legal la situació, podríem dir que s’imposa el lema “España, unidad de destino en lo viral”. Esperem no sortir-ne massa malparats de tot plegat.
loflabiolaire 