tal dia farà un any

Tal dia farà un any que els Jordis són a la presó, en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez, i sembla ben impossible tot el que ha passat en aquest temps. Hem assistit a la més vergonyant venjança contra innocents que pot fer un Estat de Dret, privar-los de llibertat sense judici i sense possibilitat de defensar-se, acusats de sedició per uns fets imaginaris a la Conselleria d’Economia del passat 20 de setembre del 2017. I si res no canvia, també faran aviat un any a la presó, acusats de falòrnies al voltant del Primer d’octubre, la Carme Forcadell, l’Oriol Junqueras, en Quim Forn, en Raül Romeva, en Jordi Turull, la Dolors Bassa, en Josep Rull i també comptarem un any de l’exili per aquests fets del MHP. Carles Puigdemont, d’en Toni Comin, de na Clara Ponsatí, de na Marta Rovira, de na Meritxell Serret, d’en Lluís Puig i de n’Anna Gabriel.

La situació és la que és i el sistema judicial espanyol tindrà molt difícil defensar aquestes acusacions/sentències en qualsevol tribunal europeu i en d’altres instàncies superiors, on al final aniran a parar tots aquests casos si els declaren culpables, si afegim al raper Valtonyc i als nois d’Altsasu acusats pel mateix sistema Judicial de coses impossibles de defensar, es preveuen uns anys durs a nivell internacional per a l’Estat espanyol; però això, que més tard que d’hora arribarà, encara és lluny. I mentrestant el patiment que estan causant a aquestes persones i als seus familiars i amics, no serà mai possible d’esborrar i seran unes línies negres més de les que periòdicament acumula aquesta justícia hereva directa del franquisme, el feixisme més ben assentat de l’Europa contemporània al 2018.

Tenim molt clar que només ens volen atemorir, i volen escarmentar als caps visibles de l’independentisme, recordeu els quasi 7 anys de presó que van haver de purgar l’Arnaldo Otegui i els encausats del cas Bateragune, i tants d’altres represaliats per aquest feixisme legal. Allà hi havia com a excusa el terrorisme d’ETA a l’ambient – tot i que només els van poder condemnar per reunir-se i qui té ulls sap que ells van ser una de les parts més actives en la dissolució final d’ETA, però la veritat i els fets poc compten-. En els casos que comentàvem, estan aplicant la mateixa doctrina però per uns fets completament pacífics – posar urnes -, emparats en lleis aprovades pel nostre Parlament. Ningú sap quan i com acabarà tot aquest despropòsit, només agraïment als que pateixen i donar-los coratge i escalf.

Què hem de fer per sortir de la roda del ratolí? Sabem que estem sols i molt desorientats, que Europa està preocupada però farà poc, com a molt no posar-s’hi massa, i que el poder de l’estat espanyol i els trilers del 155 és molt gran.

Només veig una recepta, però estic obert a rebre i debatre sobre altres propostes:

1.- Totes les eleccions que s’entomin a partir d’ara han de servir per a despullar els arguments dels contraris i refermar la majoria i el mandat del Primer d’octubre. A les municipals tenim una primera volta i caldrà actuar municipi a municipi amb intel·ligència i el màxim consens, per trobar quina és l’estratègia guanyadora pel conjunt de l’independentisme. Cal que estiguem molt mobilitzats i oberts a propostes, ens hi va la pell.

2.- Al Congrés cal activar el #noatot fins que es resolgui el tema dels presos i exiliats, si cau Sánchez, doncs bon vent i barca nova.

3.- Amb els poders de l’Estat només es pot negociar les condicions de separació i de repartiment d’actius i passius a partir del resultat del Primer d’octubre. Ara bé, es podria parlar d’acceptar un nou Referèndum acordat, però només si és sota l’empara d’organismes internacionals i no es pretén postposar sinedie. D’ells ja no ens en fiem mai més.

Us agrairé que em digueu què en penseu.

Salut i república!

Anuncis

compro moto

“Compro moto!”, “Compro moto!”, vaig cridant desesperat. Hi ha qui en diu moto, hi ha qui en diu relat, altres en diuen marc i alguns “sobrats” en diuen frame, ja us he dit que en compro una, i aquestes són les opcions:

  • Una de les motos és una Cota 155, que diu que ha vingut per restaurar “la normalitat” i que fins que no hi hagi “normalitat” no marxarà. La “normalitat” de les cunetes, del “háblame en cristiano”, del “por mis cojones que no salen de prisión aunque no haya delito”, la dels “delitos de odio y violencia” quan només en posen ells, de les dues coses, contra nosaltres. Tothom sap que aquesta moto es popular i ciutadana, i no sorprèn ningú. El que ens ha trencat el cor és que fos socialista sense cap vergonya i gairebé comú si que es pot, per omissió més que per acció.
  • Després hi ha la moto Republicana, és una tot camí, molts la vàrem comprar tot i que sabíem que estava trucada -que no era homologable si no passava la verificació-, i que no s’acabava de veure com quedaria. Però va ser capaç d’aglutinar la majoria més digna de la que tenim memòria, els defensors i còmplices de les urnes del primer d’octubre.
  • Hi ha una tercera moto, model Comú i Unió, és d’aquelles que generen espectatives però que amaguen l’ou.  És federalitzant però uniforme, republicana però monàrquica, amb referèndum, però ara ja d’encaix si ningú s’hi oposa i sinó tal dia farà un any. Això sí, Constitucional i d’esquerres de debò, amb el condiment necessari del que més us plagui: feminisme, ecologisme, windsurfisme i això sí, plena de realisme màgic. Una ganga que et farà quedar malament amb tothom.

Molts hem triat la del mig tantes vegades com ens han preguntat, però no acaba d’arribar l’encàrrec, tot i que hem guanyat, és la moto que ha estat més votada de tros, excepte si fas trampa i dius que qui ha votat la tercera estava votant també la primera. Amb tot l’embolic s’ha traspassat la comanda a l’espai lliure de Brussel·les, un no sé què que ens hem empescat, que a molts ens ha deixat igual de xocats que la confirmació oficial que el 10 d’octubre la vàrem cagar amb la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Amb tot, restem espectants, a veure si en traiem l’entrellat del que veritat està passant i posem fil a l’agulla per resoldre les obscenitats que ens envolten, que són masses.

 

el capitalisme punk

50 anys després que el punk cantés contra el sistema capitalista i contra tot, vomitant la seva desesperació sobre els abusos i patejant les bones consciències de les classes benestants, el ressò ha estat digerit i paradoxalment és la pròpia elit del capitalisme qui gestiona ara amb mentalitat punk, ha esclatat el Capitalisme punk, proclamen el «no hi ha futur» i l’anarquia «dels mercats» amb tanta virulència i desvergonyiment que el defensors del capitalisme de Mercat dels anys 40-50 no gosaven ni pensar.

Ara ja van sense filtres, a l’estela del gegant, «mort i destrucció arreu» si el Capital ho demana, no ens toqueu la «llibertat de mercat», ni la circulació de béns i capitals, fora les regulacions que la «prima de risc» se’n ressent, «morin els serveis públics» i «mori el bé comú», i així fins l’infinit; la llei de la Selva que mai va desaparèixer ara és la Religió Universal i malauradament aquesta onada impregna cada un dels missatges que rebem i veiem al nostre dia a dia, estem totalment despullats, en som vulnerables i ja ningú gosa protestar, no podem ni verbalitzar el que ens passa, ens han robat les paraules, ja no volen dir res.

Són a la vegada el mal i la solució, ens han segrestat la llibertat, el futur, el benestar, l’equitat, l’esperança, la justícia, la veritat, i totes les coses pensables, que ja han convertit en negocis; alguns proven de repensar la farsa però abans que formulin ja els esbronquem impacients, només ens queden alguns filòsofs i poetes. Venerem-los i just després retornem els noms a les coses, denunciem cada abús, organitzem-nos i pensem com ens protegim, fem just el contrari del que ens diguin, amb els bancs i els venedors de falòrnies sempre ha funcionat, potser només així els podrem afrontar i començar a presentar aquesta batalla que tant cal que fem.

#21D el retorn

No les tenim totes, massa empresonats, massa impunitat, massa decepcions -merda d’esquerra espanyolista colona de merda, en tota la vida us podré veure diferent dels fatxes de merda que defenseu amb la vostra merda d’equidistància i encara mirant per sobre l’espatlla, sou uns cínics miserables còmplices dels botxins-.

Hi havia un temps que pensava que els socialistes farien el paper d’ajudar a empènyer per organitzar un Referèndum i acatar-ne el resultat, fos el que fos, però quan varen ser majoria per a imposar-lo es van desmarcar i encara segueixen discutint si som una nació o un gra al cul.

Ara representa que aquest paper ens hem de creure que el faran els Comuns i els Podemites, però no m’estranyaria gens que arribats al punt s’esmunyissin, recordeu la ¨movilització¨ de l’1 d’Octubre o els escarafalls amb les garanties i ara ben muts amb gent a la presó, si només depengués d’ells també se’n desmarcarien,? o sinó a què treu cap reunir-se amb els fatxes de SCC per dir que tenen punts en comú, o els esforços titànics per blanquejar tota la brutícia del PSC sense despentinar-se.

El Referèndum fantasma que venen, amb qui el pactaran? el tripartit del 155 PP-PSOE-Cs ja han dit que mai a la vida el permetran, i és molt cínic demanar als catalans que esperin a que Podemos tingui majoria absoluta al Congrés i que els de PP-PSOE-Cs siguin menys de 1/3 al Senat (que és la minoria de bloqueig), que es pensen que som imbècils?

Us diré com es podria resoldre, majoria de vots i escons independentistes el 21D i deixar-se d’amenaces però fer més, al dia següent demanar a la gent que defensi el que ens hem guanyat a les urnes, som prous per a fer efectiva la República.

un somni després dels malsons

Són dies difícils, poques coses entenem, ens sentim perseguits i empresonats en un Estat autoritari, descendent directe i orgullós del pitjor franquisme, el més venjatiu i sanguinari, i no veiem com ens en sortirem i com podrem alliberar els nostres presos polítics i com pararem la infàmia de jutjar a mestres per llegir manifestos rebutjant la violència, acusats d’incitar l’odi, o de milions de vexacions que ens imaginem que vindran; però el que més ens dol és com xiula la suposada esquerra de la suposada democràcia espanyola o de la europea, on només sentim unes poques veus d’escalf, una abraçada amb afecte a totes elles.

Però malgrat la tristor, la solitud i els malsons sabrem tirar endavant, precisament pels que estan presos o exiliats, hem de girar la truita i convertir el desànim en força i determinació. El record de l’1 d’octubre, on vàrem derrotar a les porres, a la demofòbia i al Règim corrupte del 78, ens ha d’empènyer a conjurar-nos per a arrasar a les eleccions que ells ens han imposat el 21D, i mostrar un cop més que no podran mai arrabassar-nos la democràcia, com no van poder amb la policia pegant-nos i empaitant urnes, menys encara podran amb els jutges i senats decretant-nos el 155.

Que res ens impedeix imaginar-nos i lluitar per un país decent, a l’alçada de la dignitat de la seva gent, amb lleis pensades per a afavorir-nos i protegir-nos col·lectivament dels agressors feixistes o dels seus descendents imposant el seu “ordeno y mando” des de les institucions de l’Estat o dels estafadors organitzats en màfies per a depredar-nos; volem que es facin polítiques per a fer progressar i millorar en justícia i serveis, per a que creixin les oportunitats i la qualitat de vida de tothom i no només la dels privilegiats.

Estem cridats a defensar aquesta República que farem nàixer i que ens omple el cor d’esperança, la necessitem tant perquè fa molt temps que l’enyorem, per la dignitat dels que ens han precedit i de totes les lluites a les que ha de donar resposta.  Per aquest somni ens conjurem ara i aquí,

Salut i República!

“que nos dejen actuar”

Començava aquest bloc fa sis anys amb una vaga i potser l’acabo amb aquesta vaga general del 3 d’Octubre contra la violència extrema de la policia espanyola, la “Guardia Civil” i la “Policia Nacional”, que durant la Jornada de votació del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya del diumenge 1 d’Octubre de 2017 van fer ràtzies brutals contra la població que pacíficament protegia els col·legis electorals i les urnes de la democràcia que allí s’expressava.

Tinc la moral per terra, no hauria pensat mai que gosarien profanar així la Democràcia i menys que després del bany de bastons que la premsa europea ha posat en portada, encara ho continuarien negant. Tampoc volia creure que hi hauria catalans que ho justificarien o ho minimitzarien amb la boca petita, o la infàmia del portaveu de la Comissió Europea parlant d’afer intern i respecte a la Constitució davant dels periodistes, sort d’ells i de la seva indignació i persistència i de molts portaveus de Parlaments i Grups polítics i tants d’altres, sinó no podria creure mai més en Europa. També sé que el portaveu és cunyat de la cosina de l’estafador i corrupte condemnat Rodrigo Rato membre del “Partido Popular”, el partit amb més causes de corrupció obertes, així com el que té més testimonis de corrupció finats en estranyes circumstàncies (uns 11 fins al moment i pujant). Però no són ells els que em preocupen, ara em preocupa Catalunya i com podrem aconseguir aquest país que tots volem a l’alçada de l’enorme dignitat col·lectiva que hem sabut demostrar cada vegada que ha sigut necessari.

El dia 1 vaig tenir l’honor de ser vocal a una mesa electoral, en vaig ser voluntari, quan no sortiren els designats -vàrem saber que era perquè s’havien interceptat les notificacions-, ho recordaré sempre, els nervis, els rumors, els atacs a la xarxa, però també l’alegria de la gent, la dignitat de tots, el coratge infinit de sortir a votar i quedar-se defensant els col·legis malgrat tot el que veien a les televisions, i l’agraïment etern a la xarxa extensíssima de complicitats que ho va estar organitzant tot, que va fer possible el que era impossible: els col·legis oberts gràcies a les vetlles i les activitats des del divendres, les paperetes, les urnes, les meses constituïdes, les cues de votants i la jugada mestre del cens universal al núvol, una genialitat a l’abast només de ments privilegiades. Al nostre col·legi electoral, on hi havia 4 meses, vàrem poder verificar cada vot al final de la Jornada, amb alguna incidència menor que va quedar oportunament registrada a les Actes, tothom va fer la seva feina i la va fer tant bé com va saber. Tot això només ho explico per dir que sí, que va ser una votació amb garanties i que si es tenen en compte també les circumstàncies van ser un reflex fidel dels catalans que van voler expressar-se, a casa es van quedar molts dels que haguessin pogut dir no però també molts dels que haguessin dit si, ja que hi havia cues de moltes hores per a votar en molts col·legis i la por és el millor paralitzant, no oblidem que els règims del terror s’imposen així, creant el caos i el pànic.

Només espero que el nostre Parlament llegeixi els resultats definitius i apliqui la Llei de Transitorietat i que s’iniciï el procés constituent no subordinat fins al reconeixement ple de la República catalana i les eleccions constituents en el període de 6 mesos que s’ha acordat. Si això es fa amb el concurs d’Europa i es pot pactar la transició amb Espanya millor per a tots, és el que tots desitgem.

Els que borden al vestíbul “que nos dejen actuar!” brandant porres i fusells antidisturbis, només dir-los que els esperen els tribunals, els seus amos els abandonaran amb un “actuaron con exceso de celo más allá de las instrucciones recibidas”. Ho veureu en molt poc temps, ja sabeu que sóc profeta com quan comparava la relació d’Espanya amb Catalunya amb la d’una dona maltractada, una vexació.

Salut i República!

 

Als que pentinen el gat del 78

“Aneu massa depressa”, “això que voleu fer és il.legal, immoral i/o sense garanties”, “farem una reforma federal i tot arreglat”, “sou una espècie de nació cultural dins la gran nació espanyola, patria indivisible arrelada a la mitologia clàssica”. Podria omplir 10 fulls de frases semblants i un centenar més afegint-hi els insults que rebem cada dia de l’estimada pàtria que tant defenseu. Estalvieu-vos saliva, a mi i a uns bons milers no ens convencereu mai; suposo que ho feu, això de pentinar el gat del Règim del 78 o marejar la perdiu de la reforma d’Espanya, perquè davant la nostra decisió no podeu dir el que penseu, «però si ja estem bé així, no?». Doncs NO, no estem bé a un Estat que ni ens respecta, ni ens defensa; que ni ho ha fet fins ara, ni ho farà mai; que ens desprecia i ens humilia; que actua com un imperi xaró i tronat i que vé, sense demanar perdó, d’un Règim tant repugnant com assassí. Volem justícia, volem decidir tot el que decideixen els Estats a Europa o Internacionalment, volem construir un Estat millor, i volem equivocar-nos sols, que segur que ho farem, i no perquè algú ens vagi posant la traveta a cada passa o ens empenti abans d’arrencar. Tota la vostra defensa del nacionalisme espanyol, sí, el nacionalisme espanyol imperialista és el que defenseu pentinant el gat del 78, aquell nacionalisme que es diu a sí mateix no-nacionalista; tota la vostra defensa encara no ens heu dit en nom de quí la feu: de les poltrones? dels partits? de les hipoteques que teniu? de la gent? Voteu NO si voleu, hi teniu tot el dret, però no criminalitzeu les urnes com fan els bastions del Règim del 78. Als que penseu sincerament que Espanya es pot reformar, no oblideu que mentre el tripartit PP-PSOE i Cs siguin més d’1/3 del Congrès i/o del Senat no podreu aconseguir res, sou una minoria, i sapigueu que serà infinitament més fàcil que Espanya es reformi de debó si Catalunya no hi és. Si a vosaltres ja us va bé no canviar res, ja sabeu què fer: seguiu pentinant el gat del 78 i si voleu li feu la permanent, que nosaltres com deia el poeta “fem via fora que tot està per fer i tot és possible”.