un somni després dels malsons

Són dies difícils, poques coses entenem, ens sentim perseguits i empresonats en un Estat autoritari, descendent directe i orgullós del pitjor franquisme, el més venjatiu i sanguinari, i no veiem com ens en sortirem i com podrem alliberar els nostres presos polítics i com pararem la infàmia de jutjar a mestres per llegir manifestos rebutjant la violència, acusats d’incitar l’odi, o de milions de vexacions que ens imaginem que vindran; però el que més ens dol és com xiula la suposada esquerra de la suposada democràcia espanyola o de la europea, on només sentim unes poques veus d’escalf, una abraçada amb afecte a totes elles.

Però malgrat la tristor, la solitud i els malsons sabrem tirar endavant, precisament pels que estan presos o exiliats, hem de girar la truita i convertir el desànim en força i determinació. El record de l’1 d’octubre, on vàrem derrotar a les porres, a la demofòbia i al Règim corrupte del 78, ens ha d’empènyer a conjurar-nos per a arrasar a les eleccions que ells ens han imposat el 21D, i mostrar un cop més que no podran mai arrabassar-nos la democràcia, com no van poder amb la policia pegant-nos i empaitant urnes, menys encara podran amb els jutges i senats decretant-nos el 155.

Que res ens impedeix imaginar-nos i lluitar per un país decent, a l’alçada de la dignitat de la seva gent, amb lleis pensades per a afavorir-nos i protegir-nos col·lectivament dels agressors feixistes o dels seus descendents imposant el seu “ordeno y mando” des de les institucions de l’Estat o dels estafadors organitzats en màfies per a depredar-nos; volem que es facin polítiques per a fer progressar i millorar en justícia i serveis, per a que creixin les oportunitats i la qualitat de vida de tothom i no només la dels privilegiats.

Estem cridats a defensar aquesta República que farem nàixer i que ens omple el cor d’esperança, la necessitem tant perquè fa molt temps que l’enyorem, per la dignitat dels que ens han precedit i de totes les lluites a les que ha de donar resposta.  Per aquest somni ens conjurem ara i aquí,

Salut i República!

Anuncis

“que nos dejen actuar”

Començava aquest bloc fa sis anys amb una vaga i potser l’acabo amb aquesta vaga general del 3 d’Octubre contra la violència extrema de la policia espanyola, la “Guardia Civil” i la “Policia Nacional”, que durant la Jornada de votació del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya del diumenge 1 d’Octubre de 2017 van fer ràtzies brutals contra la població que pacíficament protegia els col·legis electorals i les urnes de la democràcia que allí s’expressava.

Tinc la moral per terra, no hauria pensat mai que gosarien profanar així la Democràcia i menys que després del bany de bastons que la premsa europea ha posat en portada, encara ho continuarien negant. Tampoc volia creure que hi hauria catalans que ho justificarien o ho minimitzarien amb la boca petita, o la infàmia del portaveu de la Comissió Europea parlant d’afer intern i respecte a la Constitució davant dels periodistes, sort d’ells i de la seva indignació i persistència i de molts portaveus de Parlaments i Grups polítics i tants d’altres, sinó no podria creure mai més en Europa. També sé que el portaveu és cunyat de la cosina de l’estafador i corrupte condemnat Rodrigo Rato membre del “Partido Popular”, el partit amb més causes de corrupció obertes, així com el que té més testimonis de corrupció finats en estranyes circumstàncies (uns 11 fins al moment i pujant). Però no són ells els que em preocupen, ara em preocupa Catalunya i com podrem aconseguir aquest país que tots volem a l’alçada de l’enorme dignitat col·lectiva que hem sabut demostrar cada vegada que ha sigut necessari.

El dia 1 vaig tenir l’honor de ser vocal a una mesa electoral, en vaig ser voluntari, quan no sortiren els designats -vàrem saber que era perquè s’havien interceptat les notificacions-, ho recordaré sempre, els nervis, els rumors, els atacs a la xarxa, però també l’alegria de la gent, la dignitat de tots, el coratge infinit de sortir a votar i quedar-se defensant els col·legis malgrat tot el que veien a les televisions, i l’agraïment etern a la xarxa extensíssima de complicitats que ho va estar organitzant tot, que va fer possible el que era impossible: els col·legis oberts gràcies a les vetlles i les activitats des del divendres, les paperetes, les urnes, les meses constituïdes, les cues de votants i la jugada mestre del cens universal al núvol, una genialitat a l’abast només de ments privilegiades. Al nostre col·legi electoral, on hi havia 4 meses, vàrem poder verificar cada vot al final de la Jornada, amb alguna incidència menor que va quedar oportunament registrada a les Actes, tothom va fer la seva feina i la va fer tant bé com va saber. Tot això només ho explico per dir que sí, que va ser una votació amb garanties i que si es tenen en compte també les circumstàncies van ser un reflex fidel dels catalans que van voler expressar-se, a casa es van quedar molts dels que haguessin pogut dir no però també molts dels que haguessin dit si, ja que hi havia cues de moltes hores per a votar en molts col·legis i la por és el millor paralitzant, no oblidem que els règims del terror s’imposen així, creant el caos i el pànic.

Només espero que el nostre Parlament llegeixi els resultats definitius i apliqui la Llei de Transitorietat i que s’iniciï el procés constituent no subordinat fins al reconeixement ple de la República catalana i les eleccions constituents en el període de 6 mesos que s’ha acordat. Si això es fa amb el concurs d’Europa i es pot pactar la transició amb Espanya millor per a tots, és el que tots desitgem.

Els que borden al vestíbul “que nos dejen actuar!” brandant porres i fusells antidisturbis, només dir-los que els esperen els tribunals, els seus amos els abandonaran amb un “actuaron con exceso de celo más allá de las instrucciones recibidas”. Ho veureu en molt poc temps, ja sabeu que sóc profeta com quan comparava la relació d’Espanya amb Catalunya amb la d’una dona maltractada, una vexació.

Salut i República!

 

Als que pentinen el gat del 78

“Aneu massa depressa”, “això que voleu fer és il.legal, immoral i/o sense garanties”, “farem una reforma federal i tot arreglat”, “sou una espècie de nació cultural dins la gran nació espanyola, patria indivisible arrelada a la mitologia clàssica”. Podria omplir 10 fulls de frases semblants i un centenar més afegint-hi els insults que rebem cada dia de l’estimada pàtria que tant defenseu. Estalvieu-vos saliva, a mi i a uns bons milers no ens convencereu mai; suposo que ho feu, això de pentinar el gat del Règim del 78 o marejar la perdiu de la reforma d’Espanya, perquè davant la nostra decisió no podeu dir el que penseu, «però si ja estem bé així, no?». Doncs NO, no estem bé a un Estat que ni ens respecta, ni ens defensa; que ni ho ha fet fins ara, ni ho farà mai; que ens desprecia i ens humilia; que actua com un imperi xaró i tronat i que vé, sense demanar perdó, d’un Règim tant repugnant com assassí. Volem justícia, volem decidir tot el que decideixen els Estats a Europa o Internacionalment, volem construir un Estat millor, i volem equivocar-nos sols, que segur que ho farem, i no perquè algú ens vagi posant la traveta a cada passa o ens empenti abans d’arrencar. Tota la vostra defensa del nacionalisme espanyol, sí, el nacionalisme espanyol imperialista és el que defenseu pentinant el gat del 78, aquell nacionalisme que es diu a sí mateix no-nacionalista; tota la vostra defensa encara no ens heu dit en nom de quí la feu: de les poltrones? dels partits? de les hipoteques que teniu? de la gent? Voteu NO si voleu, hi teniu tot el dret, però no criminalitzeu les urnes com fan els bastions del Règim del 78. Als que penseu sincerament que Espanya es pot reformar, no oblideu que mentre el tripartit PP-PSOE i Cs siguin més d’1/3 del Congrès i/o del Senat no podreu aconseguir res, sou una minoria, i sapigueu que serà infinitament més fàcil que Espanya es reformi de debó si Catalunya no hi és. Si a vosaltres ja us va bé no canviar res, ja sabeu què fer: seguiu pentinant el gat del 78 i si voleu li feu la permanent, que nosaltres com deia el poeta “fem via fora que tot està per fer i tot és possible”.

carta oberta al sr. Joan Ollé

Benvolgut Sr. ,

En llegint el seu escrit de divendres 17 de març al Periódico m’ha semblat entendre que hi ha moltes de les accions passades i presents dels protagonistes més visibles del procés independentista que li produeixen un fort rebuig i aquest és el motiu pel que «podria ser indepe» però no es sent prou seduït. També reparteix culpes a la ceguesa absoluta del sector pretesament reformador d’Espanya que va fer impossible el pacte de l’Estatut del 2006, obvia dir que el mateix sector va defenestrar al seu representant per a permetre l’investidura de Rajoy i que abans el seu representant va rebutjar fer una coalició que permetés un referèndum acordat als catalans. M’agrada quan acaba dient que les maldats d’uns no justifiquin les de l’alternativa, però no estic en absolut d’acord que la part independentista tingui mancances democràtiques, ni en el plantejament ni en els passos que està fent per a poder fer un Referèndum malgrat els esforços per Terra, Mar i Aire, i amb mitjans legals, il·legals i al·legals que fa servir l’Estat i els seus infinits aduladors per a impedir-lo.

Molts creiem, perquè només en tindrem certesa el dia que es produeixi, que un dia caldrà triar si s’està a favor que el ciutadans de Catalunya puguin decidir sobre la seva relació amb l’Estat o si en canvi s’està a favor que la Monarquia Constitucional del 78 ho prohibeixi; una altra creença és que posteriorment tindrem el Referèndum i que el dia de la votació, que el govern ha dit que com a molt tard serà al setembre i que tindrà totes les garanties si abans l’Estat no ha suspès l’autonomia o alguna cosa pitjor, caldrà triar si s’està a favor de constituir Catalunya com una República amb voluntat d’estar a la Unió Europea o si es prefereix seguir essent una Comunitat Autònoma o el que ells decideixin dins l’Estat Espanyol.

Personalment trobo a faltar debat sobre la segona part, que s’expliqués millor quins avantatges tindríem si fóssim independents i algú altre que n’expliqués els inconvenients que hi veu, d’una cosa i altra se n’ha escrit abastament. Per exemple dels avantatges: s’ha parlat i legislat sobre la pobresa energètica – i el TC ho ha suspès-, sobre l’impuls a les energies renovables -p.e. a través del Col·lectiu CMES-, hi ha acords sobre la renda mínima garantida, sobre la conciliació d’horaris o l’acollida de refugiats, per no allargar-me excessivament. De cara als inconvenients n’hi dic alguns i aprofito per a rebatre’ls: que si perillem quedar-nos fora d’Europa i de l’euro -amb un efecte bastant limitat després del «y la europea» de Rajoy a la COPE-, que es perdrà el mercat espanyol per boicot als productes catalans -que els hi preguntin als fabricants de Cava si els sembla que notaran la diferència-, o els possibles trencaments emocionals per part dels catalans que es senten espanyols, -caram!, no dèiem que els nacionalistes i ultra-identitaris érem els independentistes?-.

La veritat és que estem encallats i l’únic debat públic que hi ha és si cal permetre decidir als catalans o si hem fet un cop d’estat canviant el reglament per a permetre tramitar la llei del Referèndum en lectura única -per a evitar que el TC ho pugui impugnar, per cert és el mateix que fa quan li convé l’estat espanyol, i de tots els que fan grans escarafalls ningú havia dit mai ni ase ni bèstia-.

Per acabar només volia dir-li que acusar d’antidemòcrata a qui vol desbloquejar la situació a través de la legalitat vigent i no dir res sobre qui ho està boicotejant deliberadament o a qui fa de comparsa acríticament ho trobo com a molt poc decepcionant, espero que hi reflexioni i que aviat es pugui plantejar de nou si «podria ser indepe» perquè potser se n’endú una sorpresa i vostè ja n’és !.

Cordialment

carta oberta al Sr. Jordi Évole

Benvolgut Sr. ,

Li adreço aquest escrit perquè vaig trobar injust el tracte que va dispensar als membres del govern català presents al concert del #Volemacollir de l’11 de febrer del 2017 al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Començo presentant-me, em dic Ramon i l’escric com a  tuitaire actiu, el que vostès en diuen un hiperventilat, altres em diuen “nazionalista”, no pateixi  que ja ens hi anem acostumant a la fraternitat que alguns gasten. Li deia que trobo indecent el seu joc dialèctic posant equidistància entre el govern català i el govern espanyol en la defensa dels refugiats i l’acolliment i salvant-ne uns pocs (molts vàrem entendre que li dolia per l’Ada Colau, era així?, estaria bé que especifiqués bé a quí es referia de la llotja quan deia “Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències”)enllaç al discurs,-senzillament no tot s’hi val, i més quan a la seva rèplica per escrit es reafirma en la desqualificació, obviant aquest paràgraf i comença a comparar els que posen excuses amb “tot el que es fa per al Referèndum”, que me n’alegro que defensi.  Continuant amb el que li deia, volia argumentar-li breument perquè trobo indecent el seu joc:

  • Primera perquè no és el mateix un Estat i un govern que només acull a 10 persones dels milers que s’ha compromès, al que es veu bloquejat perquè les competències sobre asil polític les té EN EXCLUSIVA el seu Estat espanyol. Perdoni’m però no acabo de veure que no tenir les competències sigui una excusa com vostè afirma.
  • En segon lloc i responent a l’article d’avuí -enllaç article-, si es vol fer un Referèndum per decidir si tenim un Estat és per a poder decidir en totes les coses que són competència exclusiva dels Estats, per exemple en les polítiques d’acollida i en donar asil legal a refugiats, que és del què es tracta en aquest cas.

Espero que un altre vegada mediti les desqualificacions i ajudi de veritat a la causa que teòricament diu defensar. Perquè si parlem de refugiats, que és del que es tractava, suposo que era una consigna carregar contra la dreta i Europa, només hi ha un petit detall que no és irrellevant, l’Alemanya «de dretes» de la”mala malísima” Merkel va acollir 1.1 Milions de refugiats el 2015, potser que donem menys lliçons interessades i que ens fixem més en el que passa en aquest immens drama, encara que no encaixi amb el nostre relat.

Per la resta del discurs felicitats i cert, coincideixo amb vostè que no cal perdre un minut més.

Cordialment

l’afer de l’abstenció

En Rajoy torna a ser president del govern espanyol gràcies al vot favorable de la seva marca blanca Ciutadans/Ciudadanos i a l’abstenció de gran part del PSOE, després de defenestrar al seu secretari general i candidat a les darreres eleccions a instàncies dels poders fàctics espanyols: IBEX 35, Banca i premsa, parlant en boca de l’espectre de Felipe González, Mr. X, i de la delegació andalusa de na Susana Díaz – que amb aquest gest ha aconseguit que s’arxivessin tots els afers dels ERES-. Els socialistes catalans s’han desmarcat de les directrius de la gestora del partit i han mantingut el vot en contra. Fins aquí el fets.

Ara que ens presenten en Pedro Sánchez i al PSC com a grans aliats de la nació catalana i de la reforma d’una Espanya amable on encaixarem de nassos, permeteu-me arrufar el meu. El senyor  Sánchez no és president de l’Estat perquè no va voler negociar un referèndum pactat i acordat – del qual ja havien renegat fa temps els socialistes catalans-. A vegades convé recordar que Felipe González cridava Gora Euzkadi Askatuta el 77, o que l’Aznar encetava solemnement per TV la negociació amb “el moviment d’alliberament nacional basc” per entendre que la mentida sistemàtica també és una tàctica política i que les paraules quan no van acompanyades de fets són vibracions acústiques que s’esvaeixen, encara que algú les enregistri.

Pels que s’han emocionat amb la declaració de Sánchez on diu que Espanya és una nació de nacions o abans amb la Sra. Parlón reclamant un Referèndum en positiu per a acceptar un nou encaix de Catalunya a Espanya, o amb en Rivera o l’Albiol cridant-nos a negociar un nou sistema de finançament més just, o una Reforma constitucional; no cal que us esforceu, eixugueu-vos la llagrimeta, perquè tot això és fum un cop més, és absolutament fals el que proposen, només són els servents del putrefacte règim del 78 apuntalant-lo per on poden, amb la ferma voluntat de no canviar res substancial, algun nom, algun gest i com a molt tornar on érem al 2006,  faran el que puguin per a esborrar aquests 10 anys en els que han canviat tantes coses. Tot el seu esforç, però, serà debades. Ho farem desobeint els seus Tribunals i desoint els cants de sirena que ens menarien contra les roques de l’immobilisme Constitucional, aixecarem la nostra legalitat, i serà ben aviat, i ho celebrarem contra ningú, només a favor nostre, de tots els ciutadans de Catalunya. – Ara sí que toca, deixeu anar la llagrimeta-

“maniobras de escapismo”

El títol d’un disc dels emblemàtics “Love of Lesbian” descriu poèticament els intents desesperats dels capitosts del Comuns a Catalunya per a mantenir-se instal·lats a l’ambigüitat respecte la qüestió nacional catalana, volent escapar del seu destí, definir-se. Un exemple seria el seu «procés constituent no subordinat» que ells van transmutar en una “Soberania compartida” i un «Referèndum Sí però No si el feu sense acord» que casualment fa temps era l’emblema dels Socialistes, però del que aquests ja han renegat més de tres vegades quan han tingut la correlació de forces per fer-lo possible “i pels segles dels segles”. Si tenim en compte que els Comuns estan disputant l’espai d’esquerra espanyolista als socialistes i veient com han anat incorporant les seves contradiccions a mida que han crescut, no ens estranyaria gens que acabessin renegant-ne, igual com del Corredor Mediterrani que ara passa per l’Aragó o ja ni en parlen.

El que reclamen milions de catalans de fa més de 6 anys és poder comptar de manera democràtica si són majoria els que volen la independència. Voldrien fer-ho amb un Referèndum pactat, amb una campanya prèvia on es poguessin defensar les posicions contraposades i amb garanties, però no ens deixen. Els del No i el govern espanyol han segrestat el tauler, diuen que la Constitució postfranquista del 78 no ho permet, que si de cas primer es cuinaran una reforma Constitucional (posem 4 o 8 anyets) i després veurem com ha quedat tot, perquè segur que ja no quedaran ganes amb aquesta Espanya tan moderna, reformada i fraternal que haurà quedat – pensen sobretot que s’hauran desgastat les forces després de redoblar els esforços per ofegar Catalunya, més espoli, més insults, més xantatges i més atacs a qualsevol iniciativa que tingui-.

Als Comuns només dir-los que respectin la memòria de les lluites que els han precedit, que es pot entendre que no siguin independentistes o que estiguin en contra que el Referèndum es pugui fer en un termini raonable (que quedi clar que esperar 4 anys o 8 “a veure què, que llavors ja segur que sí” no ho és gens de raonable), però que tinguin la valentia de proclamar-ho alt i clar:

«els catalans no sou una nació, no teniu dret a decidir res, el dret d’autodeterminació el tenen tots els pobles però els catalans no»

i després que ens mirin a la cara i que aguantin la mirada.

Salut i República!